NO hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no hem de solucionar la crisi amb caritat!

Aquesta entrada ha estat possible gràcies a les aportacions  de 
la Clara Valverde i la Iolanda Fresnillo

Del 1995 al 2005, època de bonança, l'estat espanyol va perdre un 4% de poder adquisitiu, fet que per força havia de frenar el consum i l'economia real, però del 2004 al 2010 les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries van augmentar el seu salari en un 48%.

Com s'entén aquesta situació? Doncs perquè les entitats bancàries van enriquir-se a través del crèdit i l'estat a través de la bombolla immobiliària.El sector bancari s'endeutà amb l'exterior "per sobre de les seves possibilitats" per poder continuar la construcció d'habitatges. L'estat va potenciar l'especulació immobiliària "per sobre de les nostres possibilitats" tant amb el govern del PP de l'Aznar com amb el govern del PSOE del Zapatero amb polítiques com la liberalització del sòl, la privatització de la banca, la desregulació del mercat del crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (fomentant la compra i no el lloguer), l'aniquil·lació del parc públic de vivendes... Per si no n'hi hagués prou, va contribuir més a aquesta crisi-estafa no perseguint el frau fiscal, que a l'estat es calcula que és d'uns 80.000 milions d'euros a l'any. Ara, les administracions només ofereixen com a solució retallades i reformes que agreugen més i més la situació social. Però d'altra banda s'injecten diners a la banca que no ajuden a reactivar l'economia ja que els préstecs a les PIMEs i a les famílies no circulen, només serveixen per a sanejar els seus actius tòxics i ajudar al sector financer, causant de la crisi junt amb l'estat, a sortir del pou i a deixar-nos-hi a tots a dins.

Les retallades no són la solució són una opció ideològica. La política d'austeritat ens durà cap a un camí de trencament de la cohesió social. Per exemple, la reforma laborarl no generarà més ocupació, facilitarà que les empreses obtinguin més beneficis.

Tot això ens està afectant en tants àmbits i de manera tan silenciosa, que sovint se'ns n'escapen alguns. I són molt greus. Tots tenim al cap la qüestió de l'habitatge gràcies a l'esforç de plataformes com la PAH o 500x20.  Des de l'nici de la crisi al 2007, hi ha hagut més de 330.000 execucions hipotècàries que han deixat centenars de milers de famílies al carrer amb un deute de per vida. 36.800 catalans no tenen llar o tenen un allotjament inadequat i cada dia s'executen 21 desnonaments a Catalunya.

És ben visible l'efecte en educació, tot i que encara no hem començat a notar els canvis que patirem l'any vinent: menys educadors per alumne; classes sobrepoblades, matrícules més inacessibles a mesura que es passa a una etapa d'estudis superiors, baixes de docents no cobertes... Sense oblidar el tercer sector en què es desatenen les persones discapacitades o vulnerables.

Sanitat

No hem d'oblidar que les condicions socioeconòmiques condicionen la salut de la població.Per tant, un empitjorament d'aquestes provocarà a mig-llarg termini un empitjorament en la salut poblacional, sobretot en les parts més vulnerables del sistema: la gent grant i els infants.

Pel que fa a sanitat, la situació és vergonyosa. Fora de reforçar la sanitat pública per compensar la degradació del teixit social, les llistes d'espera han augmentat un 43% en el darrer any. S'està gestant una sanitat per a rics i una altra per a pobres. Es retalla per a degradar la sanitat pública i que ens passem a la privada.

S'ha demostrat a nivell internacional que privatitzar la sanitat redueix l'esperança de vida. Catalunya només inverteix el 5,8% del seu PIB en sanitat; España el comparat el 6,7; França, el 8,3% i la mitjana europea és del 7,4%. Durant el 2011, només amb dos EROs (el de l'Hospital Sant Pau i el de l'Hospital del Mar) 3.736 professionales sanitaris han perdut el seu lloc de treball i els usuaris una gran quantitat de sanitaris.

CiU va aprovar, el 29 de desembre del 2011 la Llei 11/2011 en què es diu que els hospitals i CAPs (Centres d'Atenció Primària) de la sanitat pública poden ser utilitzats per la sanitat privada i la conseqüència d'aquesta llei serà que si tens una assegurança privada t'atendran primer i, si no la tens, te'n vas al final de la cua. A més a més el percentatge de tancament o reducció d'horaris dels CAPs és d'un 8,4% i el dels Centres d'Atenció Continuada un 57%. Als hospitals s'han tancat un 10,3% dels llits estàndard i el 4,5% dels llits dels serveis crítics. S'han tancat les unitats de desintoxicació de tres hospitals. També s'han retallat els serveis d'ambulància amb el que es triga molt més a ser atès en situacions d'urgència; ja hem vist morts a causa d'aquest fet.

Les retallades actuals ens impedeixen l'accés a la sanitat pública. Els pensionistes amb menys recursos hauran de pagar amb re-pagaments. El cost dels tractaments farà que molts malalts crònics no puguin seguir-los. Ser diabètic implica que a partir d'hara has de pagar el material que necessiten. La Marató de TV3 fomenta la "caritat", tornem als temps d'abans de la Llei General de Sanitat de 1986 quan els ciutadans no teníem dret a la sanitat. Tornem als temps en què els rics i els assegurats tindran dret a la sanitat i els pobres a la caritat o a morir-se.

Lluny del què podria esperar-se, els responsables de la crisi, els grans defraudadors fiscals, els especuladors no estan pagant ni davant de la justícia ni a través d'impostos la seva part. El càstig és per al 99% de la població: milers de persones (especialment gent gran) han patit l'estafa de les participacions preferents i les entitats financeres han tingut impunitat total en aquest assumpte. CaixaBank, patrocinadora de la Marató per la pobresa, o Unnim estan entre les entitats amb més afectats en aquest escandol. I per si fos poc, es retallen els drets i les llibertats dels ciutadans, s'incrementa la presència i la pressió policial al carrer, la persecució de la ciutadania, la violència contra les manifestacions (gasos lacrimògens, porres de metall extensibles...).

Tot per instaurar una cultura de la por que els permeti a ells, l'1% que ha viscut per sobre de les seves possibilitats, que nosaltres els paguem la festa.