BCE:
de banc de les europees
a banc de bancs
DAVID VIRGILI I INÉS MARCO | 02/05/2012
En introduir l’euro com a moneda única, els estats integrants de l’eurozona van acordar cedir la sobirania dels seus bancs centrals nacionals a una nova institució supranacional, el BCE. Això comportava que, a partir d’aquell moment, la política monetària de cada país, és a dir, l’emissió de diner i la fixació del tipus d’interès, quedava supeditada a un criteri únic marcat des d’Europa.
Per tal de donar una mínima garantia de viabilitat a aquesta unió econòmica entre països amb interessos –i estructures productives– tan diferents, calia buscar criteris per intentar harmonitzar les economies. Amb aquest objectiu, es va signar el Pacte per l’Estabilitat i el Creixement (1997), per mitjà del qual els estats membres de l’eurozona es comprometien a mantenir un dèficit públic de com a màxim el 3%, així com un deute públic de com a molt el 60% del seu PIB.
BCE: obsessió per la inflació
Teòricament, el BCE havia d’actuar per promoure el creixement econòmic de l’eurozona i buscar l’interès comú dels seus estats membres. Però el projecte va començar amb mal peu, ja que Alemanya va imposar els seus interessos econòmics com a objectiu únic de la institució: el control estricte de la inflació, seguint la política històrica del Bundesbank.
Aquesta obsessió alemanya per mantenir la inflació a un 2% té diverses causes. En primer lloc, històriques, ja que durant la crisi dels anys 30 a Alemanya hi va haver un període d’hiperinflació, fet que va coadjuvar al naixement del feixisme. Però hi hem d’afegir els interessos econòmics actuals, que estan relacionats amb la construcció econòmica europea. L’euro beneficiava, i molt, els interessos de l’Europa central, que podia mantenir elevats nivells d’exportació sense que la inflació encarís els seus productes. Per altra banda, una inflació elevada perjudicaria els països creditors (i Alemanya juga el paper de creditora respecte als seus socis europeus). Això succeeix perquè, si la inflació puja sense que es pugui preveure la seva trajectòria, quan les deutores retornen els diners prestats, aquests tenen menys valor que quan van ser prestats. Encara avui, en una situació de recessió als països del sud d’Europa, Alemanya segueix demanant al BCE que mantingui l’objectiu d’inflació, per tal que el deute prestat no perdi valor.
De fet, els primers passos del BCE ja havien deixat entreveure el mètode de presa de decisions que ha imperat a la institució amb seu a Frankfurt en aquesta última dècada. El major poder polític dels països de l’Europa central ha servit per imposar que, sistemàticament, el BCE prengués les mesures econòmiques que afavorien aquests estats, condemnant d’aquesta manera els països mediterranis o perifèrics, els PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya), a la seva sort.
En la situació actual, si els països de la perifèria europea disposessin de bancs centrals estatals, podrien dur a terme polítiques monetàries i financeres pròpies per sortir de la crisi (emissió de moneda, compra de deute públic). Però la construcció europea ha suposat la pèrdua de la sobirania per fer-ho, i el BCE no ha pogut o, més aviat, no ha tingut l’interès d’assumir aquest rol. És per això que hi ha un debat obert sobre si una solució per als països mediterranis és sortir de l’euro i recuperar les monedes pròpies, o si, pel contrari, la unió econòmica europea encara té algun futur.
Quins han estat els interessos del BCE?
Tant el president actual del BCE, Mario Draghi (exdirector executiu de Goldman Sachs), com l’anterior, Jean-Claude Trichet (habitual del Club Bilderberg), han pres les decisions del BCE des d’una premissa ideològica clara: els estats no saben gestionar els diners i el creixement econòmic s’aconseguirà per mitjà de la banca privada. Una idea molt repetida a Alemanya és que no poden estar mantenint els deutes dels estats del sud, més malbaratadors. Però, realment, està més endeutat l’Estat espanyol que l’alemany o el francès?
Només cal analitzar el deute públic respecte al PIB per comprovar que això és fals. Des de l’any 2000, l’Estat espanyol ha complert l’objectiu de mantenir el deute públic per sota del 60% del PIB, mentre que Alemanya i França l’han incomplert reiteradament (vegeu gràfic 1). De fet, l’Estat espanyol només ha incomplert aquest objectiu a partir de 2010 (i, per tant, a conseqüència de la crisi, no a causa seva, com s’insisteix a repetir). En veurem els motius més endavant.
Només des d’aquesta perspectiva ideològica s’entén la política del BCE d’injectar quantitats colossals de diners a la banca privada (prop d’un bilió d’euros en l’últim mig any). Per normativa (art. 123 i 125 del Tractat de funcionament de la UE), el BCE no pot prestar diners directament als estats, com feien anteriorment els seus bancs centrals –s’argumenta que això incrementaria la inflació–, sinó que només pot oferir-los a bancs privats, els quals, al seu torn, presten aquests diners als estats. Com que el BCE regala diners als bancs, demanant-los només un 1% d’interès, i la banca presta aquests mateixos diners als estats a uns interessos molt majors (entre el 6% i el 7%), el negoci privat a càrrec dels comptes públics és evident (Vicenç Navarro, “El BCE, el lobby de la banca”, Público, 8-12-2011).
De fet, aquesta maniobra a la desesperada és conseqüència directa de la precària situació de la banca privada alemanya, que necessita urgentment liquiditat. Entre el 2007 i el 2011, el valor de les accions del Deutsche Bank ha disminuït un 65%, i el de les del Commerzbank, un 96% (Marco Antonio Moreno, “El BCE corre al rescate de los bancos pero no da ni un euro a los gobiernos”, www.elblogsalmon.com, 11-12-2011).
I no precisament perquè no s’hagin vist beneficiats per l’acció del BCE, sinó perquè en l’època prèvia a la crisi van estar especulant amb els seus fons sota uns paràmetres de risc –un alt apalancament financer– molt superior al de la resta de la banca europea, més prudent. És a dir, que eren els que més guanyaven, però també perquè eren els que més apostaven. Ara que comproven que han perdut perquè s’ho han jugat tot, no caldria deixar que assumeixin les seves responsabilitats? En comptes d’això, estan utilitzant el BCE –perquè tenen el poder polític per fer-ho– perquè aquest injecti grans quantitats de diner per a la banca i puguin mantenir, així, la seva roda de beneficis.
Abans de l’euro, els bancs centrals estatals tenien poder per esmorteir les fluctuacions del preu del diner davant dels atacs especulatius dels mercats. El problema és que seguint la política i les directrius del BCE d’imposar els bancs privats com a intermediaris a l’hora d’aconseguir diners, els estats han anat augmentant progressivament el deute que tenen amb la banca europea. Com era d’esperar, els bancs beneficiats pel negoci són els dels països amb més poder polític a Europa: si analitzem el deute extern dels països europeus perifèrics, comprovarem que s’ha contret fonamentalment amb la banca privada alemanya i, en segon lloc, amb la francesa i l’anglesa (vegeu gràfic 2 per al cas espanyol).
Trencant la norma per imposar austeritat
Òbviament, un possible impagament del deute sobirà dels estats de la perifèria europea perjudicaria, i molt, la banca privada. El BCE, com a creditor de la banca privada, respon més que mai als seus interessos. Així doncs, saltant-se la seva normativa interna, el BCE va començar a comprar deute públic grec en secret durant el 2010, com ha fet després, també, amb deute portuguès i espanyol.
Quan el BCE compra deute públic de països amb dificultats, ho fa posant com a condició que es prenguin mesures d’austeritat per, suposadament, millorar la competitivitat d’aquests països. Tot plegat, en el marc de la mateixa premissa ideològica: tot el que suposi una despesa per a l’Estat és una càrrega i, per tant, s’ha de tendir a reduir o eliminar, per deixar marge lliure per al creixement econòmic privat.
En casos excepcionals com el rescat de Grècia, les mesures del BCE són encara més perverses. S’exigeix reduir pensions, es precaritzen llocs de treball, es disminueixen els salaris i s’imposa l’obligació de posar l’Estat al servei de les creditores, convertint el pagament del deute i els seus interessos en prioritat número u del govern grec. I tot això a canvi d’uns diners als quals les autoritats gregues ni tan sols tenen accés, sinó que queden en mans de la representació de la troika (UE, BCE i FMI) a Atenes (Ivan Gordillo, “La crisi grega: la fi de l’Europa social”, http://www.setmanaridirecta.info/noticia/crisi-grega-fi-l’europa-social).
L’agost del 2011, al bell mig de la crisi de finançament de l’Estat espanyol, Trichet va enviar una carta a Zapatero en què exigia que el govern apliqués amb rapidesa i decisió les mesures necessàries per augmentar el potencial de creixement i garantir el sanejament de les finances públiques. Mesures d’austeritat que han consistit en: allargar l’edat de jubilació, abaixar els salaris mínims, disminuir la protecció social, privatitzar la sanitat, afavorir l’acomiadament lliure, etc. La carta del BCE a Zapatero incloïa també el suggeriment d’introduir en la Constitució espanyola un topall per al dèficit públic, així com la prioritat de les administracions públiques de pagar el deute (per sobre de qualsevol altra partida), aspectes que es van incloure de manera immediata en la reforma exprés de la Constitució aprovada l’estiu passat.
I com afecta tot això a l’Estat espanyol?
En el cas de l’Estat espanyol, les mentides per donar suport a la necessitat d’austeritat cauen pel seu propi pes: el deute públic és inferior al de França i Alemanya; la despesa en sanitat pública és de només el 79,5% de la mitjana dels països de la UE-15 (Vicenç Navarro, “El error de las políticas de austeridad, recortes incluidos, en la sanidad pública”, http://www.vnavarro.org/?p=7170); el salari mínim és dels més baixos d’Europa (748 euros bruts anuals, al costat dels 1.400 de França o els 1.200 del Regne Unit, segons dades de l’Eurostat); l’atur és el més alt d’Europa (i per tant, la suposada necessitat de flexibilitat en el mercat laboral no existeix), etc. L’únic argument real que queda darrere d’aquestes mentides és la ferma determinació ideològica de posar fi als drets adquirits a nivell social i laboral.
En definitiva, l’entrada a l’euro i, per tant, la renúncia a tenir bancs centrals estatals, ha suposat que els països europeus s’hagin quedat sense les dues eines fonamentals d’un banc central, eines que podrien ajudar-los a sortir més ràpidament de la crisi. En primer lloc, l’emissió de moneda. Això ja no és possible, ja que és el BCE el que fa aquesta funció, però imposant unes intermediàries (la banca privada central), que d’aquesta manera obtenen suculentes comissions gràcies a l’endeutament dels estats. En segon lloc, la compra de deute públic del propi estat per fer front als pagaments (cosa que, de fet, s’aconsegueix emetent més diner). De nou, l’únic que pot fer-ho és el BCE, però a canvi imposa unes mesures que, com s’està denunciant fins i tot des de mitjans econòmics com el Financial Times (José Ignacio Torreblanca, “Time to say basta to the nonsense of austerity”, Financial Times, 25-4-2012), prolonguen i potser fins i tot eternitzen la situació de crisi.
L’Estat espanyol té un deute aproximat d’un 400% del PIB, del qual només el 16% és públic, mentre que el 84% és privat. Fins abans de la crisi, el deute públic no va ser un problema, però a partir de 2007, quan hi havia un deute d’aproximadament el 40% del PIB, el deute públic ha incrementat un 10% del PIB de mitjana cada any. Actualment, ja s’apropa al 70% i es calcula que arribarà al 80% a finals de 2012.
Els motius d’aquest increment del deute públic espanyol es deuen en part a la pèrdua d’ingressos de les rendes del treball, però en part també a l’objectiu polític de salvar la banca, ja que se l’ha avalat amb diners públics, se li han comprat actius tòxics, se li ha ofert capitalització per mitjà del FROB, etc. D’aquesta manera, s’ha aconseguit convertir progressivament el deute privat bancari en deute públic. Per tant, s’ha convertit el problema del deute, que era només el problema d’unes quantes, en el problema de totes.
El perjudici del deute públic adquirit es pot comprovar fent una ullada als pressupostos generals del govern espanyol per al 2012: l’Estat pagarà aquest any, només en concepte d’interessos, 28.876 milions d’euros, una quantitat fins i tot superior a la de les retallades en els diferents ministeris (uns 27.600 milions). I el problema més greu és que el volum pagat en interessos anirà augmentant any rere any. Evidentment, hi hauria alternatives econòmiques a les retallades (com per exemple el control de l’evasió fiscal), però és evident que això no només no interessa, sinó que es prenen mesures per afavorir els estafadors.
On van els diners del BCE?
De fet, el BCE no fa altra cosa que defensar els interessos de la banca alemanya. En l’últim mig any, Mario Draghi ha decidit prestar a la banca europea 1 bilió d’euros (quantitat que equival a tot el PIB espanyol) en dues subhastes, al novembre de 2011 i al febrer d’aquest any. Diners que els bancs hauran de tornar en tres anys i a un 1% d’interès, unes condicions que és impossible de trobar al mercat de crèdit. Aquestes subhastes s’han fet amb la intenció de rebaixar les pressions sobre els tipus d’interès que es demanaven per a la compra de deute públic. En unes declaracions de Draghi que pretenien transmetre tranquil·litat a les alemanyes respecte a la possibilitat que aquestes injeccions de diners augmentessin la inflació, el president del BCE es jactava que gran part d’aquests diners s’havien destinat a cobrir les necessitats financeres de la banca, per la qual cosa no arribarien al sistema econòmic, de manera que no es generaria inflació (“Draghi del BCE dice que ya pasó lo peor de la crisis de la zona euro”, Reuters, 22-3-2012).
Aquests préstecs suposen, doncs, un pla encobert de finançament de la banca, no només de la banca alemanya (que té necessitat de liquiditat), sinó també la banca de països perifèrics com l’Estat espanyol, ja que el seu deute extern està contret, sobretot, amb la banca alemanya, francesa i anglesa. Per tant, els diners prestats a la banca perifèrica també retornen als països de l’Europa central en concepte de pagament del deute dels bancs perifèrics als seus bancs. Un negoci doble, i ben rodó, amb diners públics.
El deute públic, un negoci per la banca
El volum de deute contret per l’Estat espanyol és senzillament inassumible, i la seva única finalitat és política: tensar la corda i aprofitar la situació de crisi per posar fi a drets comuns i obtenir beneficis per la privatització dels serveis públics, com ha demostrat el cas flagrant de la sanitat a Catalunya. Aquest deute públic és, doncs, il·legítim en origen, ja que no és un deute que hagi contret ni que hagi beneficiat de cap manera la ciutadania. Quan el BCE manté i engreixa aquesta xarxa d’enriquiment privat, està atemptant contra els interessos de la ciutadania i servint uns interessos particulars. A més a més, ho fa plenament a consciència. Així doncs, cal abolir aquest deute i els seus interessos.
La proposta de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” és dur a terme una auditoria ciutadana del deute estatal, així com d’aquells deutes privats amb possibilitat d’esdevenir públics, per poder analitzar la seva possible il·legitimitat i aconseguir, en última instància, el no pagament dels deutes il·legítims. És necessari que des de la ciutadania desemmascarem les mentides que s’amaguen rere l’austeritat, les retallades, les reformes neoliberals i les privatitzacions que ens imposen, amb el BCE com a òrgan executor –i màscara– dels interessos bancaris privats.
La falsa independència del BCE
“Ni el BCE, ni els bancs centrals nacionals, ni cap membre dels seus òrgans rectors demanaran ni acceptaran instruccions procedents de les institucions o organismes comunitaris, de cap govern d’un Estat membre ni de cap altre organisme”. Segons els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals, aquests han de ser independents dels poders polítics, tot i que tant les governadores dels bancs centrals estatals com la presidenta del BCE s’escullen a partir de propostes dels governs. Però, i la independència dels poders econòmics?
Malgrat que, des dels inicis, el BCE va rebre fortes pressions de la banca alemanya i de banqueres de la resta d’Europa, ha estat durant el mandat de Mario Draghi que s’han fet més evidents els interessos que defensa la institució. El pas de Draghi per Goldman Sachs no és cap secret, ni que va ser el vicepresident de l’entitat per a Europa durant el període en què la banca d’inversió va ajudar Grècia a manipular la seva comptabilitat nacional (2002-2006). Anteriorment, havia estat director executiu del Banc Mundial (1985-1990), i de 1991 a 2001 va ser director general del Tresor italià i president del Comitè de Privatitzacions del país. Tan bon punt va assumir la presidència del BCE, el novembre de 2011, Draghi va proposar el pla d’ajuda a la banca privada.
La trajectòria professional de Trichet ha estat menys escandalosa, sempre vinculada a Le Siècle, un grup format pels personatges més poderosos de França. Sobre Le Siècle s’ha escrit molt poc, probablement perquè la major part de les propietàries dels mitjans de comunicació pertanyen al grup. Segons el politòleg Emmanuel Ratier, una de les úniques persones que ha estudiat en profunditat a Le Siècle, el club representa “la superclasse nascuda de la mundialització (http://www.voltairenet.org/Emmanuel-Ratier-Le-Siecle-es-la).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada