Publicat junt amb 39 opinions més a Educacions. 40 veus sobre educació i societat.
Economies a l'escola
Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans, l’economia és l’”Estudi de l’administració correcta dels recursos
escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats
humanes”. Aquesta definició fa evident que com a persones que som, tenim dret a
decidir sobre com volem que sigui “aquesta administració” correcta per a
satisfer les nostres necessitats. La participació en les decisions econòmiques
que prenen les administracions és tan difícil com la decisió en qualsevol altre
aspecte de la nostra vida. Aquí, però, se suma un problema afegit i és que des
dels governs –i els mitjans de comunicació al seu servei– se’ns mostra
l’economia com una ciència exacta o com una mena de religió que té principis
inqüestionables. Com a professora de llengua i literatura de professió i
auditora ciutadana de vocació, us animo a què m’acompanyeu al llarg d’aquesta
invitació a la reflexió per, entre totes, donar-li la volta a aquesta situació
des de l’escola.
L’educació d’infants i joves és una tasca que compartim família, escola,
comunitat i societat. Si bé és cert que en els primers anys el pes de la
família en l’educació és inqüestionable, a mesura que creixen, el relleu passa
a l’escola i al seu entorn social. La cultura globalitzada i neoliberal en què
vivim ens fa viure alienats i separats de la terra; el valor que es prioritza
és l’individualisme per sobre de la col·lectivitat. L’escola és l’espai que pot
garantir la igualtat d’oportunitats i el que ha de poder convertir els joves –no
en clients o mà d’obra– sinó en ciutadania amb criteri per decidir quina és la
societat que volen.
Des dels centres hauríem de poder-los ajudar a
comprendre el què passa i com funciona l’economia i a tenir la capacitat d’informar-se
a través de fonts diverses per a tenir una opinió pròpia, per tal que puguin
digerir el bombardeig d’informació que ens arriba a través dels mitjans de
comunicació. Deixar-se dur pel pensament únic difós pels mitjans de comunicació
de masses fa que no entenguem les injustícies i la frustració que ens colpegen a
nosaltres o als altres.
Educar persones capaces d’entendre l’economia
de manera crítica és educar per al canvi, és a dir, permetre que es vegi una
crisi com a una oportunitat per generar alternatives. Si volem una economia que
s’ajusti al nostre planeta finit, ens cal crear un sistema polític i econòmic
diferent i és precisament al jovent a qui més afecta aquesta decisió. Per tant,
hi tenen molt a dir: no podem inculcar-los una esperança passiva que les coses
s’arreglaran soles, cal ensenyar-los l’esperança activa que nosaltres podem
canviar-les.
Mancances
Aquesta tasca, però no és gens fàcil, ja que
ens trobem amb dues mancances bàsiques: currículum i professorat. A l’ESO
trobem una sola assignatura optativa a 3r curs sobre economia: “Emprenedoria”.
I aquesta dóna peu a ensenyar a emprendre de manera individualista i
competitiva, no només per a l’àmbit laboral, sinó per a la vida quotidiana en
general. Així doncs, no ajuda a l’alumnat a pensar en canvis per al bé comú,
sinó més aviat al “campi qui pugui”. En el segon cas, el del professorat,
resulta que, d’una banda, a les universitats d’economia i empresarials, s’hi
ensenya el marc ideològic que des dels moviments socials volem canviar; i de l’altra, que la majoria del professorat
tenim el mateix handicap que el nostre alumnat: les dificultats que, a priori,
tenim per entendre economia.
Però és un handicap que es venç amb una mica de
curiositat i formació, no és difícil d’entendre que vivim en una economia
injusta –capitalista i patriarcal– capaç d’incloure en el càlcul del PIB
estatal activitats com les drogues o la prostitució que el mateix estat
considera il·legals.
Economia sense por
Amb l’economia, passa com amb la política, ens
afecta vulguem o no. Voler viure’n al marge és una il·lusió conseqüència de la despolitització
de la societat que comporta el capitalisme, que ens atorga a les persones el
rol de consumidores per davant del de ciutadanes. L’economia als centres
educatius s’ha d’abordar sense por i des de la quotidianitat. Per començar, cal
traduir a un llenguatge social els termes utilitzats pels economistes i
transmesos pels mitjans -el que alguns en diuen “neollengua”– que fan que el
comú dels mortals pensem que mai entendrem què està bé i què no en economia,
què és just i què no ho és.
Les ciències socials poden tenir un paper més
rellevant en aquesta tasca, però també s’ha de reflectir en els projectes de
centre, en les activitats de tutoria o en la quotidianitat del centre. En
comptes de rebre formacions de fundacions o obres socials de bancs sobre com
fer servir una targeta de crèdit o com demanar una hipoteca, podem buscar
materials alternatius, tallers d’economia crítica o d’experiències d’economia
del bé comú. Podem fomentar mercats d’intercanvi, bancs de temps, el consum de
productes locals, visibilitzar les feines no remunerades de les famílies al
centre. Podem incloure l’economia a través de projectes, treballs de síntesi i
àrees optatives. Si volem, tenim marge per treballar-hi.
Cal que el professorat reflexionem sobre quins
valors comuniquem des del centre a l’alumnat. Com a docents ens hem de voler
qüestionar els coneixements i valors que transmetem. Hem de potenciar el
creixement a tota costa o produir allò que necessitem? L’emprenedoria ha de
fomentar la competitivitat o ha de ser una emprenedoria social i cooperativa?
La societat ha de mantenir separats els àmbits productius i reproductius –tal i
com passa ara– o decidim donar-los el mateix valor i potenciar que el nostre
alumnat també ho faci? Cal repartir el treball o competir per aconseguir guanys
individuals? Tenir cura de la vida és un valor important o és secundari? És
millor acumular o repartir?
El sistema econòmic actual ens aboca a augmentar
les desigualtats: polaritzar la riquesa, menysprear les dones i esgotar els
recursos del planeta. Si volem, podem posar el nostre granet de sorra per
aconseguir transmetre uns altres valors a les generacions futures. I per a
fer-ho només cal mirar al nostre voltant: buscar experiències properes que
duguin a terme bones pràctiques econòmiques, d’autogestió, de comerç just o de
proximitat, d’experiències no monetàries, d’economia feminista, etc. i
donar-los visibilitat dins la vida del centre.
Des de l’escola hem d’ensenyar que l’economia
ha de posar la vida al centre, no els diners. Els diners poden ser un mitjà per
a l’economia però no la finalitat última. No podem rescatar bancs i grans
multinacionals i abandonar les persones i els drets humans bàsics. Si
l’economia actual no serveix, és el nostre deure com a docents potenciar la
recerca d’alternatives més justes. Cal ensenyar que economia i violència no
tenen perquè anar de la mà: la violència estructural –pobresa, desatenció
sanitària, desnonaments...– no és ni desitjable, ni tolerable, ni inevitable.
No només eduquem, també orientem l’alumnat en
la cerca del seu futur acadèmic i professional i cal que tinguem tot això
present quan els ajudem a pensar en futures carreres o professions: hem de
col·laborar en educar persones que creguin que l’economia ha d’estar al servei
de les persones i al servei de la sostenibilitat de la vida.
Necessitem que l’escola s’impregni dins les
aules –i en la seva vida quotidiana– d’una economia social, feminista, ecologista
i crítica. Una economia social que fomenti la solidiaritat, el consum
responsable i el comerç just. Una economia feminista que recordi que les
persones no som clients o mà d’obra; som per nosaltres mateixes sostenidores de
la vida. Una economia ecologista que tingui sempre present que vivim en un món
finit; que hem de pensar en els recursos que necessitaran les generacions
futures. I una economia crítica, que no accepti el dogma que “l’economia és una
ciència exacta” perquè siguem capaces de no repetir els errors del passat: els
d’avui.
Sònia Farré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada