Van començar a abundar la gent que treballava a
l’economia informal, la venda ambulant, l’elaboració de productes casolans de
cuina. Per primer cop en la meva vida vaig sentir a parlar de les olles comunes
i els menjadors comunitaris. La meva mare era mestra i va passar de tenir 20
alumnes a l’aula a tenir-ne 40 o més. Als hospitals van començar a dir que no
hi havia llits, així que els malalts van començar a anar casa seva, entre ells
la meva àvia. Les parròquies, les ONGS,van començar a fer tallers de monitors
de salut i primers auxilis.
Passa’t un temps algú em va explicar que tot
això era culpa d’alguna cosa anomenada deute extern i que estàvem davant d’un
programa d’ajustament estructural, és a
dir, reduir les despeses i augmentar els ingressos. Quan vaig tenir alguns anys
més, l’explicació del deute extern no en tenia prou i vaig començar a
preguntar.
Per què la majoria de les persones que
treballaven a l’economia informal eren les dones?
Per què qui treia endavant les olles comunes i
els menjadors comunitaris eren dones?
Per què els cursos de monitores de salut i
primers auxilis només estaven dirigits a dones?"
Judith Muñoz Saavedra. Octubre 2007. Setmana d’Acció Global Contra el Deute
i les IFIs
Xile, anys 70-80
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada