diumenge, 30 de setembre del 2012

Per què una auditoria ciutadana del deute?

Dues companyes de les auditories d'Equador i Brasil ens expliquen com es fa això de no pagar el deute. No us ho perdeu!

1r acte de la Setmana d'Acció Global Contra el Deute a BCN

Dimarts 2/10 a les 19h Taula Rodona: Per què una auditoria

ciutadana del deute? Un procés d’apoderament ciutadà que obre nous camins cap a la justícia social i econòmica. Pati Llimona (C/ Regomir, 3, Barcelona)
 

dimarts, 25 de setembre del 2012

Setmana Internacional del Deute

Setmana Internacional del Deute (8-15 d'octubre i més!)

En breu la programació completa, per anar fent boca el cartell del primer acte. D'avui en vuit!


divendres, 21 de setembre del 2012

#ViaVol20mil


Als links que hi ha en aquest text hi ha prop de dos anys de feina. Com sabeu, des de la revista cafèambllet portem mesos denunciant la corrupció a la sanitat catalana (http://ow.ly/dRqh). Davant el silenci de la majoria dels partits i de gairebé tots els mitjans de comunicació, fa dos anys vam decidir arribar fins al final. Hem trobat molta més porqueria de la que ens esperàvem trobar (http://ow.ly/dRqs1).

Però com era d’esperar, els que porten 30 anys enriquint-se d’esquenes al poble, han reaccionat i han passat a l’atac.

Josep Maria Via http://ow.ly/dRqB2 -assessor d’Artur Mas- ens ha denunciant http://ow.ly/dRqLg per “haver atemptat contra el seu honor” i ens demana 20.000€. Una suma que no tenim i que -si som condemnats- no només suposaria el tancament de la nostra revista sinó la ruïna econòmica familiar. http://ow.ly/dRqPy 

L’alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, els gestors dels hospitals de Blanes i Calella i Ramon Bagó (http://ow.ly/dRqWs), totpoderós amo del Grup Serhs, també han donat ordres per fer desaparèixer les nostres revistes dels hospitals de Blanes i Calella. No volen que els ciutadans sàpiguen el que estan fent (http://ow.ly/dRr4j). Fins i tot hem pogut enregistrar en vídeo com ho fan! (http://ow.ly/dRrzZ)

Malgrat aquests atacs, no ens en penedim. Tot plegat no res comparat amb la meravellosa sensació d’haver estat fidels a la nostra consciència. D’aquí uns anys podrem mirar a la cara del qui ens volten i podrem dir: “Hem fet tot el que hem pogut” (http://ow.ly/dRrEJ).

Arribats a aquest punt (http://ow.ly/dRrLS), però, necessitem ajuda. No podem fer front a tot això sols. I per això us escrivim. El proper dia 27, a les 9:30 del matí anirem als jutjats (http://ow.ly/dRrQT), abans que cap dels casos (http://ow.ly/dRrYH) que hem destapat (http://ow.ly/dRsba). Necessitem que ens ajudeu a denunciar la censura brutal a la qual ens sotmeten.

Així, si podeu dedicar uns minuts i fer arribar aquesta carta als vostres amics, als vostres contactes, als polítics de la vostra zona... a qui considereu... ens fareu un gran favor. En aquests dos anys hem pogut comprovar que el que fa més por als que s’han enriquit (http://ow.ly/dRshw) amb la nostra sanitat és que la gent s’assabenti. Per això us estarem agraïts si ens ajudeu a fer córrer aquests text, amb els seus links, per a que tothom s’assabenti (http://ow.ly/dRspG) del que està passant.

Sense la vostra col·laboració no podem seguir endavant. Necessitem ajuda per poder continuar, per poder seguir. Hem fet tot el que hem pogut. Ara, necessitem el vostre ajut.

Us enviem una forta abraçada,

Marta i Albano.


PD: Periodisme és imprimir alguna cosa que un altre no vol que s'imprimeixi. La resta són 'relacions públiques'



dissabte, 15 de setembre del 2012

La algarabía

http://elpais.com/elpais/2012/09/14/opinion/1347635674_721220.html

A mí también me gustaría independizarme. De TVE. De Tordesillas. De Mas y de Rajoy. Y recuperar la realidad perdida

Hasta ahora, la única independencia consumada es la de TVE, no para mantenerse independiente del Gobierno, sino para independizarse de la realidad. Lo consiguió con la manifestación de la Diada, convertida en una pelotera local de quinta categoría, mientras la inmensa marcha abría los principales informativos de medio mundo. Veremos lo que ocurre hoy en Madrid, con una protesta social que se aventura muy poblada y que también es de espíritu independentista. En este caso, independizarse de la pesadilla depredadora, de los que han hecho de la política lo que Zygmunt Bauman llaman distopía: una contrautopía o utopía perversa, generadora de vidas desperdiciadas y poblaciones superfluas. Si TVE la transmitiera en directo, la manifestación seguramente lograría una audiencia de derbi futbolístico. No ocurrirá. El gran recorte inconfesable consiste en recortar la realidad. Hace una semana había un millón de personas con atención sanitaria que ahora ya no existen. Y los miles de maestros y profesores recortados, ¿qué ha sido de ellos? No están. Viven en el envés estadístico, tras las líneas rojas, invisibles en la maleza. Por eso las manifestaciones tienden a multiplicarse, hacerse gigantescas, para compensar el recorte de realidad. A la televisión pública, y en horario infantil, han vuelto los toros, ese gran avance de la civilización. Lástima que los toreros, por no hablar de los intelectuales lanceros de Tordesillas, no utilicen la pólvora, como hizo en día de 1631 el rey Felipe IV cuando mató un toro por vez primera de certero disparo de arcabuz, hazaña muy celebrada por tertulianos y poetas. Con justicia, pues era un adelanto. Ahora, ¿cuántas personas tendrían que manifestarse para obtener la atención que se le presta a una corrida? Ni todo el Ruedo Ibérico en pelotas conseguiría ese dispendio televisivo. A mí también me gustaría independizarme. De TVE. De Tordesillas. De Mas y de Rajoy. Y recuperar la realidad perdida, esa solidaria algarabía

dimecres, 5 de setembre del 2012

Utopia o per què llevar-se cada dia





La utopia era algo que, hasta no hace demasiado tiempo, habitó entre nosotros. Muchos de ustedes se acordarán de ella: era curiosa, entrañable y necesaria pero rara era utopia.

Porque a veces se nos presentaba como un palomo verde o como un olivo blanco, pero así era el vestido, o tal vez el disfraz, que se ponía nuestra esperanza cada mañana, para echarse a la calle y enfrentar el cada día. 

No era ni redonda ni cuadrada, la utopía, pero se levantaba en el cielo como lo hace esta luna y se encendía en lo más oscuro de la noche como un faro que nos decía cual era el camino a serguir. 

Así era. Y ya no es. Hace tiempo que la utopia no habita entre nosotros. Anda por ahí. Por las tierras de los dioses caídos esperando que un dia vayamos a su encuentro, y la reclamemos y la llamemos de nuevo a nuestra vera. 

Porque la verdad, almenos, almenos para mi, por cómoda y fácil que pudiese plantearse la vida, la verdad es que sin utopia, la vida no deja de ser otra cosa que un largo y aburrido ensayo general para la muerte.