dimecres, 30 de maig del 2012

La alternativa privada al rescate público de Bankia: capitalizar deuda

PAGARÍAN LOS ACREEDORES

La entidad podría convertir en acciones 23.500 millones de deuda privada. 

Sus acreedores serían los nuevos propietarios.




LIBRE MERCADO 2012-05-29


¿Había alternativa al rescate público de Bankia? No, según el presidente del Gobierno. Mariano Rajoy aseguró el lunes que la alternativa a la inyección de dinero público en Banco Financiero y de Ahorro BFA-Bankia "era no hacer nada, dejarla quebrar", lo que hubiera afectado a todo el sector.
Rajoy hizo esta afirmación durante una rueda de prensa celebrada después del Comité Ejecutivo Nacional del PP, en la que indicó, además, que todo el dinero inyectado en Bankia se recuperará cuando el Estado venda la entidad, una vez saneada y recapitalizada. "Siendo como es la primera entidad financiera española", se va a vender y esa inversión se recuperará, insistió.
BFA-Bankia solicitó al Estado una inyección extra de 19.000 millones de euros, que se sumará a los 4.465 ya concedidos, para completar su saneamiento. En total,23.500 millones, aupándose así como el mayor rescate financiero de la historia de España. Sin embargo, a diferencia de lo que señala Rajoy, sí había alternativa, según el Instituto Juan de Mariana(IJM). En una nota remitida este martes, la entidad indica que "en el actual sistema monetario las consecuencias de dejar quebrar un banco de la magnitud de BFA-Bankia podrían ser devastadoras para la economía, no sólo española sino también europea".
Así pues, si bien había que evitar su quiebra, "la solución adoptada por el Ejecutivo del Partido Popular no sólo plantea dudas muy importantes en cuanto a su justicia (privatiza beneficios y socializa pérdidas) sino también en cuanto a su adecuación para hacer frente a la crítica situación en la que se encuentra la economía española". Y es que, no sólo "existen bancos demasiado grandes para quebrar", también hay "bancos demasiado grandes para ser rescatados". En concreto, el IJM critica el rescate público por varias razones:
  • Las pérdidas de unos pocos inversores privados se trasladan a los hombros de todos los contribuyentes.
  • El Estado español debe acudir al mercado de deuda a captar un volumen de capital que equivale a la mitad de todo el ajuste presupuestario para este año.
  • Esta provisión de fondos públicos para BFA-Bankia podría terminar computando como déficitsegún los criterios de Eurostat y, por tanto, empañaría cualquier intento de reducción del déficit para el corriente ejercicio.
  • Si el conjunto de la economía española adolece de un problema de exceso de deuda, la solución al mismo no vendrá de un todavía mayor endeudamiento público.
Pero, entonces, ¿existía alternativa? Sí, según el IJM. "Convertir algunos pasivos [deuda] de Bankia en fondos propios de la entidad. O, como han explicando diversos economistas del Fondo Monetario Internacional (FMI) recientemente, se trataría de sustituir la recapitalización estatal (bail-out) por la recapitalización interna de la entidad (bail-in)".
La idea consiste en convertir forzosamente deuda en acciones. Tras reducir a cero el valor de la actual serie de acciones ordinarias de BFA-Bankia, los 23.500 millones que pretende inyectar el Gobierno podrían aflorar a través de la capitalización de la siguiente deuda privada de la entidad, explica el organismo:
  • El 100% de los 15.000 millones de euros en deuda subordinada.
  • El 30% de los alrededor de 21.500 millones de euros en bonos que vencen entre 2017 y 2050.
  • El 10% de los cerca de 19.000 millones de euros en bonos que vencen entre 2014 y 2017.
El IJM considera que, aunque otros tipos de canje de deuda por acciones son posibles, el propuesto afectaría "especialmente a los inversores que han asumido un mayor riesgo (acreedores subordinados) y a aquéllos que han extendido crédito a un mayor plazo", es decir, los acreedores cuya inversión guardaba un perfil más similar al de los accionistas.
De este modo, la capitalización de deuda privada permitiría recapitalizar igualmente Bankia -es lo que hizo el Frob convirtiendo su préstamo en acciones- "sin que los contribuyentes aporten un solo euro y sin que se socave la credibilidad de las finanzas públicas". Las ventajas de esta conversión forzosa de deuda en acciones son "muy superiores a las de una recapitalización pública", añade la entidad:
  • Las pérdidas se concentran en aquellos stakeholders con una mayor responsabilidad y vinculación con el banco (acreedores en lugar de contribuyentes).
  • La economía española sanea la situación de su banca reduciendo su endeudamiento agregado y no incrementándolo.
  • Las maltrechas finanzas del Estado no sufren un golpe adicional y acaso definitivo.
  • Y BFA-Bankia queda saneada y en manos privadas -sus antiguos acreedores se convierten en los nuevos propietarios-, evitando así su nacionalización y su deficiente y politizada gestión pública.
En definitiva, existen otras alternativas a la quiebra desordenada de Bankia que no pasan por la nacionalización y recapitalización pública de la entidad.

diumenge, 27 de maig del 2012

NO hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no hem de solucionar la crisi amb caritat!

Aquesta entrada ha estat possible gràcies a les aportacions  de 
la Clara Valverde i la Iolanda Fresnillo

Del 1995 al 2005, època de bonança, l'estat espanyol va perdre un 4% de poder adquisitiu, fet que per força havia de frenar el consum i l'economia real, però del 2004 al 2010 les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries van augmentar el seu salari en un 48%.

Com s'entén aquesta situació? Doncs perquè les entitats bancàries van enriquir-se a través del crèdit i l'estat a través de la bombolla immobiliària.El sector bancari s'endeutà amb l'exterior "per sobre de les seves possibilitats" per poder continuar la construcció d'habitatges. L'estat va potenciar l'especulació immobiliària "per sobre de les nostres possibilitats" tant amb el govern del PP de l'Aznar com amb el govern del PSOE del Zapatero amb polítiques com la liberalització del sòl, la privatització de la banca, la desregulació del mercat del crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (fomentant la compra i no el lloguer), l'aniquil·lació del parc públic de vivendes... Per si no n'hi hagués prou, va contribuir més a aquesta crisi-estafa no perseguint el frau fiscal, que a l'estat es calcula que és d'uns 80.000 milions d'euros a l'any. Ara, les administracions només ofereixen com a solució retallades i reformes que agreugen més i més la situació social. Però d'altra banda s'injecten diners a la banca que no ajuden a reactivar l'economia ja que els préstecs a les PIMEs i a les famílies no circulen, només serveixen per a sanejar els seus actius tòxics i ajudar al sector financer, causant de la crisi junt amb l'estat, a sortir del pou i a deixar-nos-hi a tots a dins.
Les retallades no són la solució són una opció ideològica. La política d'austeritat ens durà cap a un camí de trencament de la cohesió social. Per exemple, la reforma laborarl no generarà més ocupació, facilitarà que les empreses obtinguin més beneficis.

Tot això ens està afectant en tants àmbits i de manera tan silenciosa, que sovint se'ns n'escapen alguns. I són molt greus. Tots tenim al cap la qüestió de l'habitatge gràcies a l'esforç de plataformes com la PAH o 500x20.  Des de l'nici de la crisi al 2007, hi ha hagut més de 330.000 execucions hipotècàries que han deixat centenars de milers de famílies al carrer amb un deute de per vida. 36.800 catalans no tenen llar o tenen un allotjament inadequat i cada dia s'executen 21 desnonaments a Catalunya.

És ben visible l'efecte en educació, tot i que encara no hem començat a notar els canvis que patirem l'any vinent: menys educadors per alumne; classes sobrepoblades, matrícules més inacessibles a mesura que es passa a una etapa d'estudis superiors, baixes de docents no cobertes... Sense oblidar el tercer sector en què es desatenen les persones discapacitades o vulnerables.

Sanitat

No hem d'oblidar que les condicions socioeconòmiques condicionen la salut de la població.Per tant, un empitjorament d'aquestes provocarà a mig-llarg termini un empitjorament en la salut poblacional, sobretot en les parts més vulnerables del sistema: la gent grant i els infants.

Pel que fa a sanitat, la situació és vergonyosa. Fora de reforçar la sanitat pública per compensar la degradació del teixit social, les llistes d'espera han augmentat un 43% en el darrer any. S'està gestant una sanitat per a rics i una altra per a pobres. Es retalla per a degradar la sanitat pública i que ens passem a la privada.

S'ha demostrat a nivell internacional que privatitzar la sanitat redueix l'esperança de vida. Catalunya només inverteix el 5,8% del seu PIB en sanitat; España el comparat el 6,7; França, el 8,3% i la mitjana europea és del 7,4%. Durant el 2011, només amb dos EROs (el de l'Hospital Sant Pau i el de l'Hospital del Mar) 3.736 professionales sanitaris han perdut el seu lloc de treball i els usuaris una gran quantitat de sanitaris.

CiU va aprovar, el 29 de desembre del 2011 la Llei 11/2011 en què es diu que els hospitals i CAPs (Centres d'Atenció Primària) de la sanitat pública poden ser utilitzats per la sanitat privada i la conseqüència d'aquesta llei serà que si tens una assegurança privada t'atendran primer i, si no la tens, te'n vas al final de la cua. A més a més el percentatge de tancament o reducció d'horaris dels CAPs és d'un 8,4% i el dels Centres d'Atenció Continuada un 57%. Als hospitals s'han tancat un 10,3% dels llits estàndard i el 4,5% dels llits dels serveis crítics. S'han tancat les unitats de desintoxicació de tres hospitals. També s'han retallat els serveis d'ambulància amb el que es triga molt més a ser atès en situacions d'urgència; ja hem vist morts a causa d'aquest fet.

Les retallades actuals ens impedeixen l'accés a la sanitat pública. Els pensionistes amb menys recursos hauran de pagar amb re-pagaments. El cost dels tractaments farà que molts malalts crònics no puguin seguir-los. Ser diabètic implica que a partir d'hara has de pagar el material que necessiten. La Marató de TV3 fomenta la "caritat", tornem als temps d'abans de la Llei General de Sanitat de 1986 quan els ciutadans no teníem dret a la sanitat. Tornem als temps en què els rics i els assegurats tindran dret a la sanitat i els pobres a la caritat o a morir-se.

Lluny del què podria esperar-se, els responsables de la crisi, els grans defraudadors fiscals, els especuladors no estan pagant ni davant de la justícia ni a través d'impostos la seva part. El càstig és per al 99% de la població: milers de persones (especialment gent gran) han patit l'estafa de les participacions preferents i les entitats financeres han tingut impunitat total en aquest assumpte. CaixaBank, patrocinadora de la Marató per la pobresa, o Unnim estan entre les entitats amb més afectats en aquest escandol. I per si fos poc, es retallen els drets i les llibertats dels ciutadans, s'incrementa la presència i la pressió policial al carrer, la persecució de la ciutadania, la violència contra les manifestacions (gasos lacrimògens, porres de metall extensibles...).

Tot per instaurar una cultura de la por que els permeti a ells, l'1% que ha viscut per sobre de les seves possibilitats, que nosaltres els paguem la festa.

dissabte, 26 de maig del 2012

Demà a #Mordor #MaratóJustícia







Caritat No! JUSTÍCIA!

L'assemblea de #Mordor convida a una #maratojusticia el diumenge 27 de maig de 10 a 22h a les torres Mordor per viure una jornada en què es combatin les mentides del motiu pel qual hi ha pobresa al món. 

Al llarg de tot el dia tindran lloc xerrades, activitats i un dinar popular per explicar que ara la pobresa ens toca a nosaltres, però que al món ja hi ha 842 milions de persones que passen fam per culpa d'un sistema econòmic pevers, i que fins ara hem estat uns privilegiats.

És la cobdícia la que fa que pocs tinguin moltíssim, cal denunciar que sí que hi ha diners però que els tenen uns quants. I mostrar maneres d'organització alternatives fora del sistema econòmic actual. Ja en sabem de compartir cadires, però no ens resignem davant l'injust repartiment de la riquesa que cada cop s'està fent més accentuat. Això no s'arregla amb caritat, perquè després de la marató uns quants continuaran vivint a costa de molts.

Aquesta acció també és una denúncia de la hipocresia d'algunes de les empreses que col·laboren amb la Marató -per exemple, La Caixa, Abertis, Movistar i Gas Natural- però que tenen la seva seu a paradisos fiscals.

També és un toc d'atenció sobre els mitjans de comunicació: ens mostren diàriament els resultats de la crisi, però no les causes. Estan sotmesos a control polític, i de retruc, econòmic, que fa que les televisions públiques que financiem entre tots no donin una informació adequada a la situació actual.

Són els polítics els que han signat les lleis que permeten als especuladors jugar al casino amb els nostres diners, són ells els que permeten que segueixin existin els paradisos fiscals i tots de beneficis per a les grans fortunes. Per paliar el dèficit han reduït els ingressos de les rendes altes però han apujat l'IVA, que és un impost injust i gens proporcional i acaba gravant amb més duresa les rendes més baixes.

La crisi l'han generat els grans especuladors que després d'enriquir-se i portar els diners a paradisos fiscals, diuen que s'han arruinat i l'estat els ha de rescatar amb els diners dels impostos de les clases treballadores. La pobresa la generen unes lleis injustes, dins d'un sistema econòmic pervers que incentiva la lluita i no la cooperació entre les persones, que destrueix el planeta, pensant en un creixement infinit dins d'un món finit i al límit de les seves posibilitats

No hi ha càstig per als causants de la crisi, però sí que augmenta la repressió contra la ciutadania amb noves lleis que limiten les nostres llibertats i els nostres drets i amb pràctiques policials desproporcionades, amb un augment de les condemnes de presó i de la despesa militars.

Si hem obert els ulls, hem de lluitar per fer un canvi de debó i aconseguir un món just per a tothom, no limitar-nos a la mesquinesa d'arreglar "lo meu" amb un mecanisme com la caritat. No oblidem que les mateixes entitats financeres que juguen amb els estalvis i les cases de la gent; inverteixen en l'especulació alimentària generant fam; fan inversions irresponsables; exploten treballadors als països del Sud; malmeten l'Amazonia; o violen els drets de ls comunitats indígenes.

Una marató sí, però que exigeixi Justícia, Solidaritat... No Caritat. Que ajudi a canviar les coses, i no fomenti la caritat per a suplir les funcions que les administracions públiques abandonen. Que potenciï l'acció i no l'almoina.




Programa Confirmat

10-11 Pere d'Àgora de Pç Catalunya farà l'obertura de la #MaratóJustícia
11-12 José Angel, advocat de l'Associació 500x20 http://500x20.prouespeculacio.org/ explicarà que hi ha solucions polítiques a l'especulació inmobiliaria
12-13 Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute Crisi del deute a l'estat espanyol i experiències de repudi del deute
13-14 Enric Duran, parlarà de la Cooperativa Integral Catalana(CIC) http://cooperativa.cat/ i de Dret a Rebel·lió, dignitat rebel http://www.derechoderebelion.net/
14-15 Dinar fet per la Comissió de Cuina de Pç Catalunya
15.30-16 Democràcia Inclusiva
16-17 Roger Bernat i Marta Carrera metges de l'ACSP http://gestiodelasalut.blogspot.com.es/
17-18 Actuació de la Comissió de Teatre de Pç Catalunya
18-19 Carles Muntaner i Joan Benach ens parlarà sobre les desigualtats en salut i com afecten a la sanitat (és coautor de La Sanidad está en Venta)
19-20 Albert Sales de Setem ens parlarà sobre exclusó social.
20-21 Arcadi Oliveres





Esdeveniment a FB: https://www.facebook.com/events/301572896597674/

divendres, 25 de maig del 2012

#MaratóJustícia #Sobrencadires




La pobresa té causes. Les causes tenen responsables. La pobresa té responsables

Campanyes // 22.05.2012

Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra. La Marató de la Pobresa que tindrà lloc el proper diumenge serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.
Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització /Comissió de Comunicació de la FCONGD
Segons la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, 1 de cada 5 catalans és pobre. Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra i arreu del continent europeu. Desnonaments de famílies sense recursos, augment de l'atur, la indigència o l'assistència per part de menjadors socials i altres serveis d'atenció etc. Aquest increment de la pobresa vinculat a l'actual crisi econòmica es va desvirtualitzant i pren rostre dia a dia amb reportatges i notícies a diaris i televisions de tots els colors. La Marató de la Pobresa que ha posat en marxa TV3 és i serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.
Però els mitjans rarament posen l'accent en analitzar els orígens i els perquès ni els responsables d'aquesta situació, centrant-se sovint en la vessant més "humana", històries personals que tracten d'apropar-nos la realitat que viuen milers de ciutadanes del nostre país. Però l'empobriment creixent de la població catalana no és una epidèmia que sorgeixi del no res, sinó la conseqüència d'uns fets i d'unes polítiques determinades.
Durant dècades hem viscut en un país que ha sostingut el seu creixement en base a l'especulació immobiliària i al turisme. Quan la crisi financera ha fet esclatar la bombolla immobiliària i la recessió econòmica arreu d'Europa ha fet recular els ingressos del turisme, el castell de cartes ha començat a desmoronar-se. Sovint s'apunta a ciutadans i ciutadanes com a responsables de la nostra pròpia sort. Se'ns acusa d'haver "viscut per sobre de les nostres possibilitats", d'haver contribuït hipotecant-nos fins a les celles en aquesta bombolla immobiliària i que, per tant, som víctimes de la nostra pròpia actuació.
Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats?

L'increment de la precarietat laboral i la disminució de poder adquisitiu no es una realitat nova, sinó que es dóna des de fa anys, fins i tot en l'època de "vaques grosses". Una realitat que s'ha agreujat amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. Segons Roger Palà, periodista del Grup Barnils, "al 2004, en plena “bonança”, el 40,6% de les llars catalanes vivien amb menys de 19.000 euros nets anuals (...) De 1995 a 2005, l'Estat espanyol es va convertir en l'únic estat membre de la OCDE en què el poder adquisitiu mitjà va baixar: concretament un 4% (...) Entre 2004 i 2010 els salaris de les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries espanyoles van créixer un 48% de mitjana". 
Les polítiques dels diferents governs, juntament amb les facilitats ofertes per les entitats financeres, han alimentat a l'Estat espanyol l'espiral de l'especulació immobiliària. La Llei del sòl del PP pbria la veda al 1998 amb la liberalització de "matèries tan sensibles com la qualificació del sòl". La formació en l'imaginari popular del mite "el totxo mai perd valor", alimentada per campanyes publicitàries de bancs i caixes, juntament amb polítiques públiques com la privatització de la banca, la desregulació del mercat de crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (en detriment del lloguer) o l'aniquilació del parc públic d'habitatges, inflen aquesta bombolla. El sector bancari espanyol, mancat de liquiditat, s'endeuta amb l'exterior per poder prestar a promotores per construir milions d'habitatges, i a famílies per a assegurar la venda d'aquests habitatges. Són aquests bancs els que s'han endeutat per sobre de les seves possibilitats i de les possibilitats del mercat, i són ells els que estan sent rescatats.
Aquest cercle viciós ens ha portat a la situació actual, amb un deute espanyol que ronda el 400% del PIB, la major part del qual correspon a entitats financeres (34%) i empreses no financeres (29%). Un cercle viciós que, combinat amb la recessió econòmica, ha portat a que, des de l'inici de la crisi al 2007, "més de 330.000 execucions hipotecàries a tot l'Estat han deixat centenars de milers de famílies al carrer i amb un deute de per vida". 
¿Afrontar la crisi amb més crisi social?
Les mateixes administracions públiques que han fomentat l'especulació immobiliària, lluny de prendre mesures que facilitin a les famílies la sortida de la crisi, s'entesten en fer retallades i reformes que no fan més que agreujar la crisi social al país. La negativa, per exemple, d'acceptar la proposta de dació en pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments i una política de lloguer social, tal i com proposa la iniciativa d'ILP engegada des de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i d'altres entitats, és un exemple de com des del Govern no fan tot el que està en les seves mans per evitar un major empobriment de la població. De fet, 36.800 catalans no tenen llar o pateixen allotjament inadequat i cada dia s'executen 21 desnonaments a Catalunya. Dues realitats que no es poden desvincular.
Les entitats financeres han gaudit a més d'immunitat en casos com el de les Participacions Preferents, en el que milers de persones, especialment gent gran, han vist segrestats els seus estalvis i, per tant, les seves possibilitats de supervivència o de suport familiar. CaixaBank (patrocinadora de la Marató de la Pobresa) o Unnim estan entre les entitats que més afectats han deixat en aquest escàndol.
La gestió de la crisi en base a l'austeritat, alentada des de Brussel·les, Frankfurt i Washington (per la Troika de la UE, BCE i FMI), no ha millorat la situació. "Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social".  Un exemple clar el trobem amb la Reforma Laboral, que lluny d’estar pensada per generar ocupació, s’adreça a facilitar la gestió empresarial per assegurar-se els beneficis. Unes retallades, reformes i privatitzacions que no només suposen un retrocés en drets bàsics com la salut o l'educació, sinó que deixen milers de persones dependents sense prestació. La Taula del Tercer Sector ja ha alertat que les retallades tindran un efecte directe en milers de persones, entre ells els discapacitats, i altres persones vulnerables .
Les retallades les justifiquen per fer front a l'increment del dèficit públic de les administracions. Un dèficit que seria fàcilment eliminat si s'acabés amb el frau fiscal, que al nostre país arriba als 80.000 milions d'euros a l'any. No deixa de ser sorprenent que al menys quatre de les empreses que col·laboren amb la Marató de TV3 (La Caixa, Abertis, Movistar (Telefónica) i Gas Natural) tinguin seus a paradisos fiscals.
Més enllà de les nostres fronteres també hi ha crisi, la mateixa crisi amb els mateixos responsables
Hem de tenir en compte, a més, que aquesta crisi no és cap novetat, doncs té infinites similituds amb aquella que han patit els països del Sud des de la dècada dels 80. A la dècada dels setanta, bancs del Nord i Institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud, sobretot a Amèrica Llatina, però també a Àsia i Àfrica, de crèdit barat. L’excés de liquiditat degut a l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús del crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la Guerra Freda, van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs cap al Sud i, per tant, el seu deute extern. A inicis dels vuitanta, la sobtada pujada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres, van portar a molts països a una crisi del deute que avui encara pesa sobre ells.
Aquests països, exhausts, no van poder seguir pagant als seus creditors i, tal i com han fet Grècia, Irlanda o Portugal avui, van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment l’FMI i el Banc Mundial, a la recerca d’ajuda. Aquestes institucions els oferiren nous crèdits, per tal que els països endeutats poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi de l’exigència d’aplicar reformes, privatitzacions i retallades que, de fet, impossibilitaven garantir el benestar de la població. Aquests ajustos, coneguts com a “Plans d’Ajustament Estructural”, no només implicaren retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar les creditores. Lluny de significar una sortida a la crisi del deute, aquests plans varen enfonsar nombrosos països en dècades d’empobriment, varen incrementar les desigualtats i varen suposar una incessant transfusió de recursos cap a les seves creditores. Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant, en què es prioritza el pagament del deute i la continua acumulació de beneficis en mans de les grans empreses, per damunt de qualsevol prestació social, és la que ara s’està imposant a Europa.
Els mateixos que han imposat les retallades, reformes laborals i privatitzacions durant dècades als països d'Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i Europa de l'Est, són els que ara imposen les mateixes mesures a la vella Europa. I resulta evident pensar que els experts economistes del FMI, la Unió Europea i el BCE coneixen perfectament els impactes que aquestes mesures han tingut al Sud i estan tenint a Grècia, Irlanda, Portugal o l'Estat espanyol.
¿Una marató per la pobresa? Sempre i quan s'exigeixi Justícia, no Caritat.
Com ens proposava Albert Sales, politòleg i sociòleg a la UPF, arran de l'anunci de la Marató contra la Pobresa de TV3, on es veuen cinc ciutadans al voltant de quatre cadires, més que convidar-nos a compartir les cadires (cosa que la societat ja ha demostrat que sap i està fent), "faltaria obrir el debat sobre qui ha enretirat la cadira que falta. Potser hauríem de buscar-la a les oficines d’alguna de les empreses patrocinadores de la pròpia marató…"
Per que la Marató ajudi realment a canviar les coses, és imprescindible que s'allunyi d'actituds caritatives, de la pràctica d’un assistencialisme que supleixi les funcions que haurien de desenvolupar les Administracions públiques. Més enllà de sensibilitzar la població per a que aporti el seu granet de sorra en forma de recursos econòmics, és imprescindible que posem sobre la taula les responsabilitats que s'amaguen darrera de la situació d'empobriment que estan vivint avui milers de famílies catalanes i d'arreu del món. Només fent front a les arrels del problema podrem construir, entre totes i tots, un món sense desigualtats i, per tant, sense pobresa. 


http://www.fcongd.org/fcongd/

dimecres, 23 de maig del 2012

@15MpaRATO inicia una campanya ciutadana per identificar i jutjar els responsables de l'estafa.




El procés comença apuntant a Rodrigo Rato, encara que té previst analitzar la gestió de més polítics i banquers responsables de la crisi i acabar amb la impunitat.


​​23 de maig de 2012. - Membres de diferents col·lectius actius en el 15M, des de Democràcia Real Ja a través del seu pla de rescat, passant per la Plataforma de l'Auditoria Ciutadana del deute, la PAH, X.net, #CierraBankia, TomaTuBanco, Democracia 4.0, #OpEuribor, Iaioflautas, TomaPart #VaeO i molts altres s'han coordinat en una iniciativa concreta.

A través del periodisme ciutadà, emparat pel site Minileaks, i grups d'advocats voluntaris experts en delictes financers, el projecte recopila la informació que qualsevol ciutadà anònimament vulgui aportar per destapar les responsabilitats civils, penals i ètiques d'aquesta "crisi" i jutjar els culpables... començant exactament per Rodrigo Rato.

Els ciutadans han decidit fer el que els governs mai no faran.

Què proposem? Per què # RR?

# 15MpaRato considera que és indispensable que Espanya obri un procés similar a l'islandès que inclogui judicis als responsables d'aquesta estafa que anomenen "crisi".

El CV de Rato encarna el paradigma de polític que va saltant d'un càrrec milionari a un altre http://15mparato.wordpress.com/tag/1000culos/ sense que ningú auditi la seva gestió.

El 7 maig de 2012 Rodrigo Rato (en endavant #RR) va anunciar que deixava el seu càrrec com a president de Bankia, a canvi d'una indemnització de 2,1 milions d'euros just abans que l'entitat s'enfonsés i el govern li regalés 10 milions de diners públics com a recompensa.

Rodrigo Rato surt d'aquesta forma d'un càrrec amb el qual cobrava 2,34 milions d'euros a l'any sense cap tipus d'auditoria que informi sobre la seva tasca, mentre, durant el seu mandat, Bankia ha estat l'entitat més implacable amb els hipotecats i l'entitat líder en desnonaments de famílies.

Rodrigo Rato havia sortit ja de l'FMI el 19 de juny de 2007, sense finalitzar el seu mandat com a director gerent, i amb un informe demolidor en contra de la seva gestió http://15mparato.wordpress.com/2012/05/20/critica-de-fmi-a-rodrigo-rato en el moment que s'estava gestant aquesta crisi.

També havia estat vicepresident segon del govern i ministre d'Economia entre 1996 i 2004, sense que s'investigués la seva responsabilitat en l'estafa de Gescartera o com a artífex de la bombolla immobiliària espanyola.

# RR és un objectiu tan bo com qualsevol altre. Comencem per ell. Continuarem amb la resta.

+ Info
http://15mparato.wordpress.com
TW @15MpaRato
TW: @15MpaRato
FB: http://www.facebook.com/people/Rodriga-Lopez/100003839980405



PREMSA:


dissabte, 19 de maig del 2012

PACD al 12M15M

12M15M
Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute: 
No devem, no paguem! 


Més info a: www.auditoria15m.org








dijous, 17 de maig del 2012

Un 'jurat popular' del 15-M condemna la Caixa i Isidre Fainé per estafa i vulneració dels drets humans





Es van concentrar ahir a la Diagonal, davant les torres de l'entitat, acordonades pels mossos


Centenars de manifestants del 15-M es van aplegar ahir al vespre davant les torres de la Caixa, a l'avinguda de la Diagonal de Barcelona, procedents de la plaça de Francesc Macià. I en un 'judici popular simbòlic' van condemnar la Caixa i el president, Isidre Fainé, com un dels principals responsables de la crisi (vídeo).
Aquest acte de protesta i de commemoració del primer aniversari del 15-M es va fer enmig d'un gran desplegament d'antiavalots dels mossos d'esquadra.
Anomenats pel moviment del 15-M 'torres Mordor', els dos edificis de la Caixa foren l'escenari d'un judici popular simbòlic als dirigents d'aquesta entitat. Per l'estrada' hi van passar un seguit de testimonis: representants dels afectats per les participacions preferents, dels afectats per la hipoteca, Repsol Mata, Aigua és vida, Roba neta, Banca armada i l'Auditoria del deute. Tots van exposar la responsabilitat que, creuen, la Caixa té en la crisi. Finalment, van condemnar-ne simbòlicament els dirigents per estafa i vulneració de drets humans.
Aquest era un dels últims actes programats ahir, quan feia un any exacte del 15-M. La jornada va començar a primera hora del matí, ambprotestes i accions reivindicatives en entitats bancàries, sobretot al centre de Barcelona, per criticar els desnonaments i demanar la dació en pagament per als afectats per la hipoteca. A la seu de CatalunyaCaixa, Ada Colau (entrevista), portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), es va reunir amb els serveis jurídics de l'entitat, que van recollir els quaranta-set casos exposats per l'associació i van comunicar que tindrien resposta en uns deu dies. Colau assenyala les entitats bancàries com a principals responsables de la crisi i demana que es respecti el dret de l'habitatge atorgant una segona oportunitat als afectats. Demana que es reguli el lloguer social assequible, s'aturin els desnonaments, es creï una banca pública i que s'apliqui la dació en pagament.
Un altre grup va sortir de la plaça de Catalunya de Barcelona per presentar a la Fiscalia Superior de Catalunya totes les firmes d'adhesions a la denúncia presentada el 21 de març, on es demana que obri diligències per un possible delicte en l'àmbit de la gestió pública de la sanitat a Catalunya. Davant la seu de la fiscalia es va fer una acció al carrer.
A Girona, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i membres del 15-M van presentar-se a una oficina de Bankia per reclamar que, tenint en compte la gran quantitat de diners públics que és a punt de rebre, aturi els desnonaments pendents i que apliqui la dació en pagament retroactiva de totes les famílies que han perdut les seves llars.
Poques hores més tard, uns quants centenars de manifestants es van concentrar davant la seu del PP a Barcelona, on van escenificat una missa per la 'defunció de l'educació pública' i van fer un dinar.

Sofia Sakorafa: "Si quedarse en el euro significa la destrucción de Grecia, saldremos"



Sofia Sakorafa, diputada de Syriza y la parlamentaria más votada, advierte que no tolerarán que el crecimiento de Alemania o Francia sea a costa de los griegos
Internacional | 15/05/2012 - 01:24h
GEMMA SAURA | ATENAS
Enviada especial

Un póster de Hugo Chávez decora el despacho de Sofia Sakorafa (Trikala, 1957) en el barrio de Exarchia, donde no hay fachada que se salve de una pintada anarquista. Exdiputada del Pasok, pertenece a la coalición de izquierda radical Syriza y fue la parlamentaria más votada el 6 de mayo. Ex lanzadora olímpica de jabalina, fue la primera miembro del Pasok en rebelarse lo que supuso su expulsión tras votar en contra del primer plan de ajuste. "No podía quedarme en un partido que ha girado a la derecha y aplicado una política neoliberal que rompe con su tradición y programa".



Syriza es una coalición de grupos diversos, algunos de los cuales defienden la salida del euro. ¿No deberían estar unidos en un tema tan crucial?



Es muy saludable que en un partido haya diferentes opiniones. La antítesis es el Partido Comunista, donde sólo hay una línea dogmática y nadie puede discutirla. En Syriza hay muchas opiniones. Se discute y cuando se decide una línea todos la respetan.


¿Hasta qué punto el euro es una prioridad para Syriza?

Queremos quedarnos en Europa y, desde dentro, cambiar las balanzas de poder y las duras políticas neoliberales que están decidiendo un reducido núcleo de políticos. No vamos a tolerar que el crecimiento de Alemania o Francia se haga a costa de la supervivencia de Grecia o otros pueblos, como España. Estar en la eurozona no puede significar sacrificar al pueblo, que la gente se muera de hambre. La cuestión ahora no es el euro. Estamos luchando por sobrevivir. Y si quedarse en el euro significa la destrucción de Grecia, tendremos que salir.

Según un sondeo, el 78% de los griegos cree que el Gobierno tiene que hacer lo que haga falta para mantener el euro.

No entiendo cómo se puede querer permanecer en el euro si el precio es un sueldo de 200 euros al mes. Pero Syriza no va a decidir por el pueblo. Si la situación se pone tan difícil y pensamos que lo mejor para Grecia es salir, pediremos al pueblo que se pronuncie en las urnas. Pero no vamos a decir una cosa y luego, en el gobierno, hacer otra.

Syriza dice que la UE no puede permitirse expulsar a Grecia del euro, pero en Europa cada vez hay más gente que cree que esa es la única solución.

Nos han dicho que si no aceptábamos la receta de la troika nos íbamos a morir de hambre, que si salimos del euro no tendremos futuro. Nos amenaza gente que no tiene ningún cargo en la UE, como Schäuble, el ministro de Finanzas alemán. Y a cada amenaza ha seguido un desastre. Alguien tiene que decir a la gente que no existe un mecanismo para expulsar a un miembro de la UE. Como no pueden echarnos, intentan que nos vayamos.

¿Por qué se niegan a renegociar el acuerdo con la troika, como ahora sugieren Pasok y Nueva Democracia?

El acuerdo no se puede mejorar. ¿Qué hay que mejorar cuando la destrucción es ya casi total? No hay dinero para pagar las pensiones, se han perdido los derechos laborales conseguidos durante siglos por los pueblos de Europa... El acuerdo contradice los principios fundamentales de la UE, los que hablan sobre la protección de derecho, la cobertura social, la protección niños...

¿Pretenden tirar a la basura los acuerdos firmados?

No decimos que antes todo fue mejor. También queremos reformas, que el país sea más competitivo, el Estado más funcional, que haya meritocracia. Pero el memorándum ha destruido el Estado. Ya no funciona nada. Los hospitales son un caos, no hay funcionarios para recaudar impuestos. Queremos tiempo para organizarnos y salir adelante.

También quieren dejar de pagar los intereses.

Pedimos una auditoría internacional de la deuda. Le han dicho al pueblo griego, que es quien paga, que tiene una deuda pero nadie sabe cómo se formó o qué se está pagando. Esclarecer qué parte de la deuda es ilegal y ominosa. También debe haber una investigación política: ¿se gastó en lo que se dijo? Sabemos, por ejemplo, que la empresa alemana Siemens logró contratos en Grecia pagando un sobreprecio porque sobornó a los políticos. Todo tiene que ser investigado porque lo han pagado los griegos, el mismo pueblo que ha sido acusado de gandul, corrupto, de pasarse el día bailando a pesar de que las estadísticas muestran que somos los segundos de Europa en horas trabajadas.

¿No le falta autocrítica? ¿Por qué toleraron durante tantos años la corrupción?

No entiendo por qué a los griegos nos castigan por la corrupción de sus políticos o de algunos funcionarios, cuando Europa no castigó al pueblo alemán después de una guerra que mató a millones de personas y destruyó el continente. Europa hizo bien, porque no era la culpa del pueblo alemán sino de sus políticos. A menos que Grecia sea el único país donde hay corrupción...

¿Qué otras condiciones pone Syriza a la troika, además de la auditoría de la deuda?

Hay cinco puntos. Primero, la abolición del memorándum, de todos los recortes y reformas laborales que están destruyendo el país. Segundo, la nacionalización de los bancos: a partir del momento que reciben ayudas públicas, el Estado debe poder tener una voz en su consejo ejecutivo, al menos hasta que devuelva el dinero. Tercero, el cambio de la ley electoral. Cuatro, la abolición de la inmunidad para ministros. Y cinco, la auditoría.

¿Y si la troika se niega? ¿Tienen un plan B?

Le responderé con un chiste. Una mujer nota que su marido lleva días sin poder dormir. Él el cuenta que debe dinero al vecino y está muy angustiado. Ella abre la ventana y grita: "¡Vecino! Dice mi marido que te debe dinero. No te lo podemos devolver". Cierra la ventana y dice: "Ahora es el vecino quien no puede dormir". Esto sólo lo vamos a conseguir con la auditoría de la deuda. Tenemos que demostrar que gran parte de la deuda se contrajo de forma ilegal. Incluso Alemania reconoce que su economía se está beneficiando de la situación griega. Estamos comprando al 100% de su precio los bonos del Estado griego que el Banco Central Europeo adquirió a mitad de precio. El BCE no nació para ganar dinero de un país destruido. No queremos más especulación con el pueblo griego.



Las verdaderas causas de la elevada deuda pública





Juan Torres López
Catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Sevilla

Las autoridades europeas se empeñan en hacer creer que el principal problema que tienen que resolver es el de la deuda pública y afirman que ésta se ha generado por el excesivo gasto de los gobiernos en servicios públicos, y porque las personas normales y corrientes hemos vivido “por encima de nuestras posibilidades”. Por eso dicen que su único remedio es aplicar las durísimas políticas de austeridad que proponen.

Se trata de un juicio que no responde a la verdad y que está llevando a los países europeos al desastre porque los efectos de los recortes de inversión pública y gasto social que aplican está destruyendo la capacidad de generar ingresos, no solo a corto sino a medio y largo plazo, y eso va a dar lugar, si no se cambia de rumbo urgentemente, a muchos años de penurias y grandes sufrimientos y convulsiones sociales.

Con independencia de que en la mayoría de los países el problema es la deuda privada y no la pública (un asunto que no voy a tratar ahora) la realidad es que las causas verdaderas de ésta última son otras distintas a las que proclaman las autoridades y, por tanto, requieren un tratamiento diferente. Las más importantes son la siguientes:

- En primer lugar, haber prohibido la financiación a los gobiernos por el banco central y obligar a que se financien por la banca privada. Eso ha producido un encarecimiento extraordinario de la deuda traducido, paralelamente, en enormes beneficios para los banqueros privados. Los economistas franceses Jacques Holbecq y Philippe Derudder han demostrado en su libro La dette publique, une affaire rentable: A qui profite le système? ( Ed. Yves Michel 2009) que Francia ha tenido que pagar 1,1 billones en intereses desde 1980 a 2006 para hacer frente a la deuda de 229.000 millones existente en ese primer año. Es decir, que si hubiera sido financiada por un banco central sin pagar intereses se hubiera ahorrado 914.000 millones de euros. Sabemos que España ha pagado ya tres veces la deuda que tenía en 2000, Agustín Turiel ha demostrado que solo en 2008, 2009, y 2010 ha tenido que pagar 120.842 millones de euros para hacer frente a la deuda en las condiciones que le imponen los mercados (La deuda ilegítima del Estado Español) y que en los Presupuestos Generales del Estado de 2012 se consignan más de 28.876 millones de euros de intereses. En toda la Unión Europea los dos investigadores citados muestran que se pagan anualmente unos 350.000 millones de euros a la banca privada por este mismo concepto. Es evidente, pues, que el factor principal que ha encarecido la deuda pública, el que la mantiene hoy día en sus niveles desorbitados, es el que haya sido financiada por la banca privada a intereses de mercado.

Si el Banco Central Europeo hubiera actuado como un auténtico banco central, en lugar de ceder la financiación a la banca privada para que esta hiciera un negocio descomunal, las economías europeas no estarían en la situación calamitosa en la que están y los pueblos europeos no tendrían que estar soportando los sacrificios tan grandes que ahora soportan. Además, de esta forma se habría evitado no solo tener que gastar mucho más en la financiación sino también el sufrirla en las condiciones tan volátiles que generan los inversores especulativos que predominan en los mercados. Y así se obligaría más fácilmente a los bancos a que dediquen sus recursos a cumplir con su función que es la de financiar a las empresas y consumidores para que así haya actividad, empleo e ingresos públicos suficientes.

- En segundo lugar, el gran incremento de las desigualdades que ha hecho que montantes cada vez más grandes de ahorro de las clases más ricas se destinen a la especulación deteriorando la actividad productiva y disminuyendo así la generación de ingresos privados que, a su vez, nutran puedan nutrir las arcas públicas. Y no se puede olvidar que esa desigualdad se ha generado deliberadamente, por influjo de los grandes grupos oligárquicos, al aplicarse políticas de moderación salarial y de fomento del trabajo precario, y haciendo reformas fiscales regresivas que han mermado los ingresos públicos con tal de permitir que los más ricos, las grandes fortunas y grandes empresas, apenas paguen impuestos. Si estas últimas no cometieran fraude fiscal en España no habría que hacer posiblemente ningún tipo de recorte en el gasto público.

- En tercer lugar, la existencia consentida de paraísos fiscales en donde se calculan que hay entre 1,5 y 2 billones de euros que no tributan ni un solo euro a las haciendas europeas.

- En cuarto lugar, la identificación del progreso con el mito del crecimiento intensivo que ha llevado a realizar gastos públicos completamente innecesarios e improductivos (grandes aeropuertos e infraestructuras infrautilizados y desproporcionados, trenes de alta velocidad, edificios suntuarios…).

- Y finalmente, la falta de democracia real que permita el control social de las autoridades, la sanción contundente de la corrupción y la participación efectiva de la ciudadanía en la gestión presupuestaria para poder evitar que ocurra todo lo anterior.

Por lo tanto, la solución a los problemas de la deuda pública en Europa no puede pasar por las políticas de austeridad que están aplicando las autoridades y que simplemente consisten en recortar derechos sociales y recursos para el bienestar, con el fin soterrado de facilitar el negocio de su provisión privada y de mantener los privilegios de la banca y de las grandes empresas.

La solución es otra.

Con carácter inmediato hay que plantear una quita en toda Europa de la deuda existente, que es completamente imposible que se pueda pagar, repudiando la deuda generada por la financiación privada y por la especulación en los mercados; modificar el estatuto del Banco Central Europeo para que financie sin intereses los gastos extraordinarios de los gobiernos (sin perjuicio de que eso deba ir acompañado de un control de las demás circunstancias que provocan un crecimiento inadecuado de la deuda pública que debe limitarse a financiar necesidades extraordinarias o las inversiones que necesita el desarrollo integral y sostenible de las economías); la prohibición de los paraísos fiscales; la puesta en marcha de un plan de lucha contra el fraude en toda Europa y de reformas fiscales progresivas con figuras impositivas que graven las transacciones financieras y particularmente las de carácter especulativo; recuperar el poder adquisitivo de las rentas más bajas para generar actividad, empleo e ingresos públicos; prohibición de la utilización de productos financieros vinculados a las necesidades sociales básicas o a los recursos estratégicos de las economías; y reformas políticas que fortalezcan las democracias el control, social y la participación ciudadana. Aunque, siendo realistas, hay que señalar que para frenar de verdad la deuda pública y no echar sobre las economías una losa insoportable e insostenible en forma de gasto público corrupto y despilfarrador, será necesario a medio plazo avanzar aún más, estableciendo controles de capital para evitar la constante inestabilidad monetaria, desmercantilizando el trabajo y repartiendo el empleo, y configurando nuevos regímenes de propiedad y de derechos asociados a ella para evitar la concentración actual de los recursos y el dominio de los mercados y de la sociedad por los grandes grupos de poder empresarial y financiero.