dimecres, 30 de novembre del 2011

Emprenedors i 'gilipolles'



Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 214, 17 de novembre de 2011

La infiltració d'elements comunistes en tots els intersticis i raconets de la tupida xarxa del poder avança “amb sense aturador”, que diria en Clos. Només així s'explica que el dolent de la colla del Club Super 3, que s'anomena Senyor Pla, sigui empresari. Corre la brama que, farts de la constant humiliació, un grup d'empresaris va cridar l'atenció a TV3 pel fet. Afortunadament no estan sols. La firma valenta de Xavier Bosch resisteix ara i sempre a la marea roja des de les pàgines de l'Ara i recorda allò que ningú no gosa dir: “Posar bastons a les rodes als empresaris, com s'està fent des de tants àmbits, és penalitzar la il·lusió, estancar la productivitat, impedir la reactivació, condemnar el cercle econòmic i conduir el país al penya-segat. Però és tan agraït alimentar el clixé...” (Xavier Bosch, “Uh, oh, no tinc por”, Ara, 4 de novembre). Només cal veure el rostre de les masses proletàries al metro, de set a vuit del matí, per comprendre que la il·lusió no és patrimoni dels treballadors. Com tampoc la productivitat, car com és sabut de tots, els empresaris s'ho fan tots solets i després entreguen el que els sobra, en donació, a un estol de perdularis desagraïts anomenats empleats, assalariats, etc. I és aquest desagraïment, aquesta manca de consideració el que condueix el país pel penya-segat. Després d'anys de creixement imparable dels beneficis empresarials i congelació polar dels salaris, de descapitalització de l'Estat a conseqüència de la pressió fiscal com més va més baixa sobre les rendes del capital i reducció de la capacitat de consum dels treballadors, quan la festa s'ha acabat per què la mamella ja no dóna, el que cal és rentar les botes i fer un massatge als peus adolorits del Senyor Pla, que torna de festa.

Diu molt clarament el manual de contrainsurgència que estudien els periodistes a primer de carrera que encara que l'adversari estigui escanyat o submergit sota l'aigua, cal dir repetidament que el seu domini és aclaparador, i convertir així el vell ofici de llepar sempre el cul més lluent en un acte d'heroïsme. Així, malgrat que sigui “tan agraït alimentar el clixé” no he llegit encara a cap mitjà que el que no es pot fer, en un context de baixa productivitat, és “posar bastons a les rodes” dels que produeixen, que en un context de subconsum no es pot “posar bastons a les rodes” del gruix dels consumidors i que, per tant, el que cal fer és apujar-nos els salaris tots plegats. En canvi, sense anar més lluny, al matiex número de l'Ara s'hi pot llegir: “El mercat laboral espanyol i català no funciona. Sembla una evidència, si es comparen els percentatges d'atur d'Espanya i la resta d'estats de l'entorn europeu (…) els canvis en els convenis laborals, la negociació empresa per empresa, hauria de ser una de les prioritats del pròxim govern” (Manel Manchón,“Replegament laboral”, Ara, 4 de novembre). No es pot dir que el senyor Manchón, que per cert no és un que passava per allà si no el subdirector d'economia del mitjà, es dediqui a “posar bastons a les rodes” dels empresaris. Més aviat sembla que cobri un sobresou de Foment del Treball. En el mateix número se'ns informa que Alfred Bosch, el d'ERC, vol que “l'emprenedoria sigui la via catalana per sortir de la crisi”. I ja sabem que els emprenedors són un dels eufemismes postmoderns per referir-se als empresaris. En canvi, per treballar quaranta hores per mil euros i amb això portar fills al món, pagar la mútua i els llibres de text, el cotxe i la benzina no cal ser emprenedor, n'hi ha prou amb ser gilipolles.




dimarts, 29 de novembre del 2011

La universitat que necessita un país fort


"La universitat que necessita un país fort", segons Rolf Tarrach 

Article de David Virgili (@david_meldor)


El passat 28 de novembre, el rector de la Universitat de Luxemburg ha fet una conferència (1) a la sala d'actes de "La Caixa" davant de banquers (Isidre Fainé, diversos caps de La Caixa i amics convidats), polítics (Miquel Roca, Irene Rigau i afins), i rectors (UB, UPC, URV, UPF, com a mínim).

Rolf Tarrach (2), el rector de la Universitat de Luxemburg, també ha estat president del CSIC a Espanya, càrrec que va abandonar per discrepàncies amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia. Coneix molt bé la situació de les universitats europees i ha estat el president del Comitè d'Experts Internacionals EU2015, que ha fet recomanacions molt concretes sobre les mesures que ha de prendre la universitat en el futur més immediat. A la xerrada ha fet un resum de l'informe (3) presentat al Ministeri d'Educació, que pel seu interès val la pena difondre. A continuació intentaré fer una exposició dels continguts de la xerrada. 

Ha començat la xerrada "provocant" el públic assistent: "quants dels caps de les empreses de l'IBEX-35 tenen un doctorat?" Sembla que no, però és important. Si no hi ha sensibilitat per la ciència i valoració de l'esforç que suposa la investigació des de l'empresa, ja es comença amb mal peu. A partir d'aquí, ha situat la universitat espanyola en context: no està tan malament. Segons diversos indicadors (articles, resultats segons la inversió, etc.), ocuparia en mitjana el lloc 20-25è de països en el rànquing mundial. No obstant això, hi ha diversos aspectes en què proposa millorar. 

Com a punt prioritari, cal internacionalitzar la universitat. Actualment, el nombre de catedràtics estrangers a Espanya és pràcticament nul, fet que no passa en altres universitats europees. Hi segueix havent molt nepotisme i mercat de favors a la universitat. No hi ha pràcticament intercanvi de coneixements a nivell europeu, i això és urgent canviar-ho. Com a punt que accepta que és controvertit està el "tema de la llengua". No entra gaire en aquest punt, però deixa clar que com a mínim en les carreres tècniques l'idioma de docència hauria de ser l'anglès. 

Parla també de l'especialització de les universitats. Cal intentar ajustar la demanda i l'oferta, i "ser valent" a l'hora de tancar o fusionar universitats si és necessari, perquè les duplicitats actuals no són sostenibles. En aquest punt, comenta la iniciativa europea dels "campus d'excel·lència internacional" (4), en què la UE invertirà més esforços. L'elecció de les universitats que havien de formar-ne part a Alemanya i França ha estat segons les recomanacions d'un comitè d'experts. En canvi, a Espanya hi ha hagut "interferències polítiques" a l'hora d'escollir-los. No creu prudent parlar més d'aquest tema. 

El sistema de professors funcionaris a la universitat ha de canviar (5). Explica la seva experiència a la Universitat de Luxemburg, en què ha intentat contractar els millors especialistes del món, oferint-los grups de recerca i negociant el sou. A Espanya no es pot renovar el professorat universitari, i s'impedeix a les universitats caçar talents. Cal poder contractar i acomiadar, i és imprescindible exigir implicació i resultats. 

A continuació, parla de finançament. Difícilment hi haurà un increment del finançament, així que la universitat ha de fixar-se en dues fonts: la quota de matrícula dels alumnes, i la implicació de les empreses. Pel que fa a la matrícula, al món hi ha diversos models. En un extrem, les universitats que fan endeutar els alumnes i obliguen a tornar els diners del préstec un cop acaben els estudis (com a part del seu salari o com un préstec normal). A l'altre extrem, el majoritari a Alemanya, tret de dos länders: no hi ha quotes, l'accés a l'educació superior es considera un dret fonamental de la ciutadania. 

Defensa també un major contacte empresa-universitat. Parla d'un model en què la investigació universitària segueix les "prioritats" de l'empresa que ho demana, però no entra en profunditat en el tema. També suggereix la fusió d'universitats amb centres externs de recerca i departaments de R+D. Emfasitza els beneficis del mecenatge empresarial a la recerca. 

Molt relacionat amb el tema del finançament està el tema de l'autonomia universitària. Defensa que el rector ha de tenir un poder molt major, i que s'ha de canviar el sistema de govern. És positiu per a la universitat que hi hagi una mena de consell assessor on hi tinguin presència professors externs a la universitat, representants d'empreses, etc. 

Aquestes han estat les idees principals, al meu entendre. En el torn de preguntes, cal destacar que s'ha explicat que el model català d'universitat està "de facto" controlat des de Madrid, ja que a la pràctica no s'han traspassat les competències. Miquel Roca diu que tot i que les reformes que s'han plantejat necessiten canvis urgents, no serà possible dur-les a la pràctica fins al gener de 2012.

S'afegeix que "si fos per Catalunya [CiU], moltes de les reformes proposades pel ponent tirarien endavant molt ràpidament". 






Notes:


(1) [http://premsa.lacaixa.es/show_event.html?id=15209] Enllaç a l'acte (d'accés restringit, només accessible per invitació).

(2) [http://ca.wikipedia.org/wiki/Rolf_Tarrach_i_Siegel] Article sobre Rolf Tarrach a Viquipèdia, des d'on es pot enllaçar a una biografia més completa.



(PDF) Informe del Comitè d'Experts EU2015 presentat al Ministeri d'Educació.



(4) [http://www.educacion.gob.es/campus-excelencia.html] Breu descripció oficial dels "Campus de Excelencia Internacional".



(5) [http://uniseria.blogspot.com/2010/05/blog-post.html] "Hay que desmontar la universidad de los funcionarios", entrevista a Rolf Tarrach a El Mundo.


La dictadura perfecta

— Jesús Gómez Gutiérrez



Sería de risa si no fuera porque viene de Aguirre, que no es Lope de pero le falta un pelo en el humor: cambiar el sistema electoral de Madrid, que en la actualidad se rige por la extraña e inadmisiblemente democrática fórmula de un «ciudadano, un voto». Su propuesta consiste en dividir la circunscripción única en 43 circunscripciones electorales e introducir un sistema de doble urna; en la primera, los ciudadanos elegirían 43 diputados, uno por cada circunscripción nueva; en la segunda, elegirían los dos tercios restantes, es decir, 86 si se mantiene el número actual, que es de 129.


Echen un vistazo a las cifras. 43 diputados en la primera urna, que por supuesto irían a parar íntegramente al partido más votado. 86 diputados en la segunda, 2 por cada circunscripción, que por supuesto irán a parar íntegramente al primer y/o segundo partido más votado. ¿Y los demás? A hacer puñetas en todos los casos. Sin tocar la proporcionalidad, Aguirre habría conseguido que el fraude de la ley que rige las elecciones generales en España fuera, en comparación, una broma inocente. Pero eso no es todo. Para empeorar las cosas, las circunscripciones sustituyen población por territorio (*).



Si alguno siente la tentación de pensar que no es asunto suyo porque no es de Madrid, será mejor que se lo piense; el PP ya ha anunciado su intención de utilizar la capital como banco de pruebas para el Reino. Por suerte, necesita el apoyo de dos tercios de la Cámara para salirse con la suya; por desgracia, ya está cerca de conseguir el apoyo de otro grupo, UPyD, esa gran formación progresista, cuyo portavoz ha afirmado compartir el «objetivo central» de la propuesta. Ahora, adivinen lo que nos espera si este globo sonda se pacta también con el PSOE. Tendríamos la dictadura perfecta.





(*) 18.25 h.: El globo sonda se empieza a desinflar hacia la forma definitiva del viejo adagio, hecha la ley, hecha la trampa. El PP afirma ahora que los diputados de la primera urna se restarían de los diputados de la segunda y, aparentemente, puntualiza que los diputados por circunscripción serían proporcionales a su población. ¿Por qué cambiar entonces lo que no cambiaría nada? Porque lo cambia. De «un ciudadano, un voto» pasaríamos a «43 circunscripciones, 129 diputados».



dilluns, 28 de novembre del 2011

Pues a la mierda y a correr

Perquè em sembla increiblement aclaridora, em permeto copiar una entrada del bloc de Cristina Antón:  http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com/2011/11/pues-la-mierda-y-correr.html


Pues a la mierda y a correr


No sé yo por qué los controladores somos tan capullos que nos preocupamos por la seguridad y por desfacer los entuertos que mentes mucho mejor amuebladas que las nuestras han parido.

¿Que hay unas demoras de espanto? ¿Podemos cambiarlo nosotros? No, pues a la mierda y a correr.

¿Que se producen 47 cuasicolisiones en un año? ¿Podemos cambiar los procedimientos? No, pues a la mierda y a correr.

¿Que meten en los sectores más aviones de los que caben? ¿Ponemos nosotros las regulaciones que queremos? No. Pues se hace lo que se puede y si no caben a la mierda y a correr. 

¿Que hay un incendio junto a las instalaciones de comunicaciones y nadie regula ni nos lo dicen? Pues si se cae todo que los aviones vuelen como dios les dé a entender, que yo me he quedado sin radio y tampoco me avisa nadie. A la mierda y a correr.

¿Sirven para algo las notificaciones a AESA denunciando todas las burradas que están pasando? Tampoco, pues a la mierda y a correr, que veréis que estadísticas tan cojonudas nos salen. Seremos los mejores de Europa en un pis pas.

¿Que el servicio que damos es un asco? ¿Podemos cambiarlo? No nos dejan, pues a la mierda y a correr.

¿Que el servicio de dirección de plataforma no es tal sino un servicio de control pirata que dan por el morro tíos que no tienen licencia y es ilegal que te cagas? Pues tampoco podemos hacer nada y con un poco de suerte hacen lo mismo en sanidad y en lugar de médicos nos operan ATS y eso que recortamos. Pues a la mierda y a correr y si hay problemas que no nos busquen a nosotros.

¿Que jueces al servicio del gobierno lo bendicen y lo ven supernormal? Pues que les pidan cuentas a ellos. Y a la mierda y a correr.

¿Que nos caemos de sueño encima de las consolas porque los turnos son de locos? ¿Podemos modificar los turnos? No. Pues nos desmayamos, y a la mierda y a correr.

¿Que a todo el mundo le importa un huevo la seguridad? Pues que vuelen con lo que hay. ¿Podemos hacer más que avisar una y otra vez y van cien mil? Pues no. A la mierda y a correr.

¿Que la peña no se entera de que las tasas no bajan sino que suben? Pues no se lo contamos más, que las paguen. A la mierda a y a correr.

¿Que estafan a las compañías, pasajeros y hoteleros por todas partes y no se quieren enterar? Ya son mayorcitos y nosotros no podemos hacer más. A la mierda y a correr.

Si es que somos bobos. A partir de ahora a seguir a rajatabla las instrucciones que nos dan. Ni más ni menos, que no sé por qué nos estamos peleando solos.

Si es lo que todo el mundo quiere y sobre todo los que nos mandan ¿por qué nos empeñamos nosotros en querer que las cosas sean mejores?

Que cada palo se aguante su vela. A la mierda y a correr.

dijous, 24 de novembre del 2011

La crisi del deute

Què?, Quant?, Qui?, Com?, On?, Per (a) què?

Fa uns anys es va començar a parlar de la “crisi”. Uns deien que n’hi havia i d’altres que no. Li van posar molts sinònims diferents. Ara ja podem estar tranquils: els mitjans de comunicació ens informen dia a dia sobre la “crisi del deute” de la qual ens som protagonistes destacats. Però també rebem informacions contradictòries: les principals multinacionals i entitats financeres del país –i de l’estranger!- estan tenint beneficis.

Aleshores, sí hi ha diners, per què estem en crisi? És un tema feixuc i jo sóc una filòloga àvida en saber més sobre economia que intentarà explicar-vos-ho utilitzant 6 qüestions el què, qui, com, on, quant i per (a) què del deute. 

QUÈ?
Els estats, és a dir tots nosaltres –el govern i les persones- acumulem un deute amb els bancs d’aquí (deute intern) i amb els bancs de fora (deute extern). Cal remarcar la diferència entre deute i dèficit1. Són conceptes diferents i s’han utilitzat per fer-nos arribar un discurs fals.

QUANT?
Una part del deute l’ha generada el dèficit de les administracions; en el cas d’Espanya és un 16% del total del deute. Tota la resta és privat.
El deute espanyol intern és d’un 400% del PIB. Per pagar-lo hauríem doncs de treballar tots durant 4 anys sense gastar res per poder retornar-lo.
Estem al llindar del què ens demana el Pacte de l’Euro i és un dels països més sanejats pel que fa al deute públic.

QUI?
Els Bancs Centrals (BC) són entitats privades i no poden comprar deute als seus propis estats. Aquest fet és aparentment contradictori i poc conegut, però així ho regulen els seus estatuts.
Per comprar deute han de recórrer al mercat secundari, en definitiva, a un a un altre banc que ja l’ha comprada i, per tant, especula amb el cost del deute segons el moment. Cada cop que sentim dir a les notícies que el Banc Central Europeu (BCE) ha comprat deute de tal o tal país hem d’entendre que l’està comprant probablement molt per sobre del seu valor. Aquesta compra no allibera al país de pagar aquest deute, només se suposa que són accions per tranquil·litzar els mercats, una mena bèsties omnipresents però sense una materialització física clara que són absolutament insaciables i no responen a cap lògica tret de la d’incrementar els seus beneficis.

COM?
Un exemple de l’especulació amb el cas de Grècia: 6 mesos abans de la crisi, El BCE deixa diners als bancs europeus (francesos i alemanys, sobretot) a un 0,25% i ells al seu torn, els deixaven a l’estat grec a un interès del 0,35% (i un termini de 3 mesos). Aquest mateix estiu, aquests mateixos bancs els estaven fent préstecs amb el mateix termini a un 4% d’interès.
Però també hi altres maneres d’incrementar els beneficis: convertint el deute privat en públic. Hi ha diverses maneres, però podem tornar-nos a fixar en els grecs i el seu darrer rescat: s’han acordat mesures d’ajustament a canvi que els bancs europeus condonin (perdonin) la meitat del deute grec. Aparentment sembla una bona idea per sortir de la crisi: no pagar una part del deute. Però cal sentir la segona part d’aquesta mesura: els estats han de recapitalitzar els bancs que condonen el deute perquè recuperin les pèrdues per condonar el deute grec. Per tant ni guanyen els grecs perquè tot i això continuen retallant, ni guanyem nosaltres perquè tornem a injectar diners a la banca que passen de ser deute privat a públic. L’ajuda europea a Grècia consisteix, doncs, a donar-li crèdit perquè pagui el deute als bancs francesos i alemanys i que apliqui un pla d’austeritat.

ON?

El deute extern mundial és bàsicament del 1r món. Els països no desenvolupats (incloent-hi Rússia i Xina) només acumulen un 1% del deute mundial i són els que tenen recursos naturals. És, doncs una crisi dels països desenvolupats que no tenen recursos i que han acumulat un deute il·legítim, que no correspon als ciutadans. Es calcula un 80% dels diners del món no existeixen i s’han generat amb l’especulació. Està clar, doncs, que NO es podem tornar. 

PER (A) QUÈ?
Tot això ha arribat a aquest punt perquè ens hem acomodat i amansat amb l’estat del benestar, ens hem acostumat a què moltes comoditats que van començar a ser un extra, ara es viuen com una necessitat. Cal que la societat prengui consciència de quina mena de crisi vivim, s’informi i es mobilitzi. Per això ha nascut una iniciativa per a dur una campanya per a auditar el deute amb l’objectiu d’analitzar el deute espanyol; establir quina part del deute és legítima o legal i quina no ho és; i donar les eines a la població perquè pugui entendre-la i actuar. És una campanya estatal que compta a diverses ciutats amb grups de gent de diverses organitzacions (cooperatives, CADTM, ODG, Seminari Taifa...) i moviments socials (15M, DRY...) amb moltes ganes, molta energia i molta empenta.

No hem de pagar un deute que no és nostre. La por al decreixement, si no es paga el deute o si sortim de l’euro o d’Europa, no ens deixa veure el que realment ens hauria de fer por: les polítiques d’ajustaments només portaran més decreixement, més dificultats per pagar el deute, més rescats, més ajustaments... i entrarem en una espiral de la qual serà molt difícil sortir. I tot això que passa no és nou, hem de començar a mirar cap als països del Sud. La nostra crisi ha estat la seva durant anys. Cal una abolició del deute del Nord i del Sud per recuperar el sentit comú en l’economia.

1El dèficit és la diferència entre ingressos (els impostos que paguem) i les despeses (allò que invertim en sanitat, educació o prestacions socials, per exemple). El dèficit pot ser una mesura per a superar èpoques de crisi que tots els governs utilitzen per revifar l’economia. Pot ser cíclic (és aquell que es genera en èpoques de crisi com aquesta: hi ha més atur, hi ha menys ingressos i cal invertir en prestacions per tal que es garanteixin els drets mínims i que no es freni el consum) o estructural (És el que es genera de crear infraestructures que serveixen per generar llocs de treball). 

La sanitat és rendible. El capitalisme, NO

Si mirem enrere, no gaire, recordarem què hi va haver un moment en què la sensació general era d’estabilitat econòmica i de necessitats banals cobertes fins a l’excés; de bonança, en deien. Si tenies una mica de seny, es veia que allò no podia ser etern. Això es veia clar en el sector immobiliari: la construcció de pisos semblava imparable i infinita i l’augment del seu preu ratllava la perversió. Ara ens diuen que la responsabilitat és de la gent: ens vam llençar a comprar com a bojos.

Recordo que fa quasi 10 anys, quan em vaig comprar el pis, vaig haver de fer un curs intensiu sobre hipoteques i la ruta típica per tot de caixes (bancs, no, que a casa sempre s’han vist com l’eix del mal) i a totes es va repetir la mateixa història: t’animaven a demanar el 100%, et deien que no et preocupessis per l’Euribor que no pujava, i en tot cas, en l’improbable cas que pugés, sempre et podies vendre el pis que aquest sí que mai deixaria de pujar de preu.

No era una necessitat, era una inversió oculta. I molta gent que va arriscar en aquesta “borsa immobiliària” ara ha perdut sense ni saber que hi jugava. I en canvi, des de l’Estat ens diuen que és responsabilitat nostra, que vam tenir un període de bogeria en què ens vam llençar a comprar i ara hem de pagar la festa. Quina festa? Serà la que tenen ells muntada ara.

Per entendre el que va passar cal entendre en quin sistema ens movem. Vivim en un món global i capitalista. I el capitalisme necessita créixer, créixer, créixer... necessita un creixement dels beneficis infinit, però aquest és un món amb recursos finits. Per tant necessita explotar mercats nous.

Amb la Sanitat és fàcil de veure: en la sanitat espanyola s'hi inverteixen molts menys diners que a la resta d'Europa, en canvi, està reconeguda com una de les millors. Encara més, a Catalunya, abans de la crisi, un 25% de la població tenia mútua,  1 de cada 4 persones que coneixem. L'índex més alt d'Espanya. A aquesta dada o hàbit, li afegim la següent dada particular del panorama sanitari català: els metges no han de tenir exclusivitat, és a dir poden treballar a la sanitat privada i a la pública. Per tant, el Principat es converteix –per la cultura sanitària i per la situació laboral dels metges- en el lloc idoni per començar la privatització de la sanitat. Ja tenim un mercat nou i que està provat que funciona: poca inversió, bons resultats. 

Però voldran mantenir la sanitat pública, és clar, per a aquells tractaments que no són rendibles per a les mútues: quimioteràpies, operacions importants... Cal informar-se i deixar d’escoltar el discurs dels serveis públics que es fa des de la política professional es fa: hem malbaratat, hem abusat i ara ens hem d'apretar el cinturó, els catalans, sobretot amb la Sanitat. Cal fer-ho perquè no retallen perquè no hi ha diners, retallen perquè la gent es cansi i se’n vagi a una mútua. 

El golpe de estado de Goldman Sachs a Grecia e Italia‏

M'ha arribat un correu reenviat i m'ha semblat tan encertat que he decidit penjar-lo. No sé de qui és el text i m'encantaria saber-ho perquè hi estic plenament d'acord. Si ho esbrino... penjo l'autor. 


Salut!




Yo no soy partidario de las teorías conspirativas sobre el gobierno del mundo, pero lo cierto es que los cambios de gobierno en Europa desprenden un tufo francamente insoportable.

En España, al menos por ahora, ha sido por las urnas, después del suicidio político de lo que en otro tiempo se llamó "socialdemocracia".

Sabemos lo que va a hacer Mariano. La teoría económica más elemental predice (y la evidencia reciente confirma) que sus efectos serán muy negativos para la economía: más recesión y más desempleo. Vamos camino de la "Gran Depresión del siglo XXI".

Los planes de austeridad "duros" que se van a aplicar en España no resolverán el problema del déficit público, que tiene sus raíces en la fiscalidad neoliberal. Probablemente lo agudicen, porque la depresión económica reducirá la recaudación fiscal más de lo que disminuya el gasto.

Tampoco resolverán el problema financiero de la deuda pública española, que tiene sus causas (igual que en el resto de la zona euro) en la existencia de estados que deben enfrentarse a la crisis como las regiones de un estado que no existe: sin banco central y, al mismo tiempo, sin un estado federal que garantice sus gastos.

Cuando el "fracaso" se consume, ya sabemos de donde vendrá el recambio de Rajoy. Mejor dicho: sabemos de donde no vendrá. No vendrá de la expresión democrática de la ciudadanía. Tal vez de algún banco.....

Hay que ver la cantidad de gente que trabajaba para Goldman Sachs....

Pero ellos tampoco resolverán esos problemas. Tal vez porque lo que se pretende no es en realidad resolverlos sino conseguir otros fines........
Sin duda, uno de los errores que se cometen al valorar las políticas públicas de estos últimos años es dar por supuesto que se aplican buscando el "interés general", aunque sea a costa de sacrificios. Se dice por eso que están "fracasando".......

La evidencia niega la mayor. Probablemente no estén fracasando sino que estén consiguiendo, exactamente, los fines previstos.....

Que cada uno saque sus propias conclusiones, pero la cosa pinta muy mal.

dijous, 17 de novembre del 2011

Ruptura? Una ruta per la crisi de l'eurozona

A continuació teniu el resum de l'informe sobre la crisi de l'eurozona traduït al castellà. Si us agrada, us podeu animar i descarregar-vos-el en anglès per fer-ne la lectura completa.

A l'entrada No paguem el deute hi trobareu més referències per a documentar-vos.

Cómo salir de la zona euro  
C. Lapavitsas,
A. Kaltenbrunner, D. Lindo, J. Meadway, J. Mitchell, J.P. Paincera, E.Pires, J. Powell, A. Steinfors, N. Teles, L. Vatikiotis



  

Resumen del ejecutivo
1. La crisis de la zona euro forma parte de la crisis global que comenzó en 2007 como una crisis de bienes raíces en USA, se convirtió en crisis bancaria mundial, dio lugar a una recesión mundial y terminó por ser una crisis de la deuda soberana. A finales de 2011 existe el peligro de una nueva crisis bancaria en Europa y en otros lugares. La debilidad bancaria se debe a la deuda pública y privada que se ha ido acumulando durante el período de intensa financiarización de la primera década del siglo XXI.

2. El euro es una divisa de reserva internacional creada por un grupo de países europeos para asegurar ventajas a los bancos y a las grandes compañías de Europa en el contexto de la financiarización. El euro ha intentado competir con el dólar, pero carece de un Estado unitario y poderoso que lo respalde. Su debilidad fundamental es que se basa en una alianza de Estados distintos que representan a economías de competitividades divergentes.

3. Durante la crisis global que comenzó en 2007 el euro ha actuado como intermediario en Europa. La Unión Monetaria Europea ha facilitado la división entre el centro y la periferia de la UE y ambos polos se relacionan entre sí mediante una estructura jerárquica y discriminatoria. La periferia ha perdido competitividad durante esta pasada década, lo cual ha dado lugar a déficits en su s cuentas corrientes con respecto al centro de la EU, así como a la acumulación de grandes deudas con las instituciones financieras de éste. El resultado ha sido que Alemania se ha convertido en la principal economía de la zona euro.

4. La política que se ha aplicado en la zona euro para hacer frente a la crisis ha sido profundamente neoliberal: reducción del gasto público, aumento de los impuestos indirectos, reducción de los salarios, más liberalización de los mercados y privatización de bienes públicos. Los cambios institucionales correspondientes en la Unión Monetaria Europea –sobre todo los del Banco Central Europeo y el Fondo Europeo de Estabilidad Financiera– han afianzado el dominio del centro de la UE, en especial el de Alemania. En términos más generales, estas políticas están amenazando con alterar el equilibrio del poder económico, social y político en toda Europa a favor del capital y en contra de los trabajadores.

5. La austeridad es contraproducente, porque conduce a la recesión, empeora la carga de la deuda y pone aún más en peligro a los bancos y a la unión monetaria. Esta contradicción se ve agravada por la naturaleza de la Unión Monetaria Europea como alianza de Estados diferentes con distintas competitividades. El resultado es que la Unión Monetaria Europea se enfrenta ahora a un difícil dilema: o pone en marcha mecanismos estatales para mejorar la competitividad de la periferia o se producirá una ruptura entre ésta y el centro.

6. El Banco Central Europeo ha desplegado arbitrariamente su crédito para proteger los intereses de los grandes bancos, los titulares de bonos y las empresas, incluso a costa de saltarse sus propios estatutos. Una institución elitista se ha apropiado antidemocráticamente del poder social en Europa para ponerlo al servicio del gran capital. Pero la capacidad del Banco Central Europeo para aliviar las presiones de esta crisis es limitada, ya que ahora se le está exigiendo que desempeñe una función económica para la cual no fue diseñado. Por otra parte, la Unión Monetaria Europea se ve obstaculizada por la ausencia de un Estado unitario que respalde sus deudas y su solvencia.

7. El Fondo Europeo de Estabilidad Financiera está asimismo obstaculizado por la ausencia de una autoridad estatal unitaria fiable que pudiese apoyar un incremento de su potencial crediticio. Además, la capacidad del Fondo Europeo de Estabilidad Financiera para recapitalizar a los bancos está limitada por el carácter nacional de los bancos europeos, que están estrechamente vinculados a sus Estados de origen. Una alianza de Estados diferentes no lo tiene fácil a la hora de recaudar fondos de forma conjunta para rescatar a los bancos nacionales de uno de sus miembros. Resulta difícil de creer que, por ejemplo, Alemania rescatase a los bancos franceses o españoles sin pedir a cambio una restitución equivalente.

8. La asociación de los Estados-nación de la Unión Europea con sus bancos nacionales se ha vuelto más pronunciada durante la crisis. No solamente los bancos han ido adquiriendo la deuda pública de sus propios Estados, sino que al mismo tiempo han ingresado su escasa liquidez en sus bancos centrales nacionales y, para colmo, son cada vez más dependientes de los fondos de liquidez puestos a su disposición por estos últimos. El resultado es que, ahora, bancos y Estados nacionales corren un mayor peligro de quiebra conjunta. La alternativa que les queda a los Estados periféricos es particularmente dura: o nacionalizan los bancos o pierden el control sobre ellos.

9. La persistencia de la división entre el centro y la periferia; la ausencia de un cambio institucional eficaz para la Unión Monetaria Europea; las presiones de la austeridad y la amenaza a los bancos están creando condiciones adversas para los países periféricos. Las perspectivas de futuro son de lo más sombrío: bajo crecimiento, alto desempleo y empeoramiento de la carga de la deuda. La capacidad de los países periféricos para mantenerse en la Unión Monetaria Europea es dudosa y el candidato que tiene más probabilidades de salir de ella es Grecia.

10. Es evidente que Grecia no podrá cumplir las condiciones de los planes de rescate que le han impuesto ni tampoco devolver su deuda pública, lo cual hace inevitable el impago (default). Sin embargo, un impago ordenado, es decir, en el interior de la Unión Monetaria Europea y dirigido por los acreedores, es lo que menos le conviene a Grecia, ya que implicaría la pérdida del control sobre sus bancos nacionales, no evitaría la austeridad y mantendría al país en el desenfreno competitivo del euro. Los costos sociales serían enormes. El país también perdería parte de su soberanía, ya que la política fiscal pasaría a estar bajo el control explícito del centro de la UE. Y la perspectiva de una eventual salida de la Unión Monetaria Europea seguiría latente.
11. Para llegar a la cancelación de la deuda, el impago debería ser soberano, democrático y controlado por el deudor. De hacerse así, probablemente precipitaría la salida de Grecia de la Unión Monetaria Europea. La salida del euro ofrecería opciones adicionales al país para hacer frente a su deuda pública, pues el Estado podría volver a denominar la totalidad de su deuda en la nueva moneda. También ofrecería más perspectiva al Estado griego para que pudiese rescatar a los bancos mediante la nacionalización y la provisión de liquidez interna, una vez recuperado el control de la política monetaria. No obstante, la salida también crearía nuevos problemas para los bancos, ya que algunos activos y pasivos seguirían siendo en euros. El resultado probablemente sería la contracción de los bancos griegos. Por último, la salida interrumpiría la circulación monetaria y la depreciación de nueva moneda causaría problemas de divisas. Sin embargo, es poco probable que el cese de la circulación fuera decisivo, mientras que la depreciación ofrecería a Grecia la oportunidad de recuperar rápidamente la competitividad. Al fin y al cabo, si Grecia no paga su deuda, también deberá salir de la Unión Monetaria Europea.

12. El impago y la salida bajo el control del deudor no están exentos de riesgos y conllevan costes asociados, pero la alternativa es el declive económico y social dentro de la Unión Monetaria Europea, declive que podría dar paso a una salida caótica todavía más costosa. En cambio, si la planificación y la ejecución del impago estuviesen en manos de un gobierno valiente, podrían poner al país en la senda de la recuperación. Para ello sería necesario un amplio programa que incluyese controles de capital, redistribución, política industrial y una profunda reestructuración del Estado griego que cambiase el equilibrio de poder a favor de los trabajadores mientras que, al mismo tiempo, encaminase al país hacia un crecimiento sostenible con altas cotas de empleo. Además –y esto es igual de importante–, la independencia nacional también estaría protegida.

13. En términos más generales, la crisis de la zona euro pone fin a un período de integración económica y de confianza política en Europa. La ideología del europeísmo, con sus promesas de solidaridad y unidad entre los europeos, está en retroceso desde que el centro ha demonizado a la periferia a lo largo de la crisis. La profundidad y la gravedad de la crisis están provocando una intensa reacción social contra los grandes bancos y compañías de la UE. El estancamiento de la Unión Monetaria Europea plantea la posibilidad de una intervención económica y social más activa por parte de los Estados nacionales de Europa en un futuro próximo.

14. Conforme la UE y la Unión Monetaria Europea hacen frente al declive, la necesaria reestructuración de Europa no debería quedar en manos de agentes neoliberales, ya que su objetivo es la defensa de los intereses de las grandes compañías. Muy al contrario, debería ser democrática y habría de apoyarse en las organizaciones de trabajadores y de la sociedad civil; debería seguir los dictados teóricos de la economía política y de la economía heterodoxa; también debería transitar con sumo cuidado entre la disminución del europeísmo y el incipiente nacionalismo. Y, por encima de todo, debería tener muy presente la vieja máxima socialista de que la unidad de Europa sólo será posible si tiene en cuenta los intereses de los trabajadores.

Traductor : Manuel Talens

dimecres, 16 de novembre del 2011

Impressions sobre la privatització d'AENA.

Ahir vaig assistir a una taula rodona organitzada per ATTAC Acordem sobre la privatització dels serveis públics aeris.

Ja havia assistit a una altra ponència sobre el tema, però el cert és que em va tornar a sorprendre. Quin és el problema de la privatització d'AENA? N'hi ha més d'un. El primer és la precarització laboral dels treballadors. Però està clar que hi ha qui continua pensant que s'ho mereixen perquè cobren més... No hi estic d'acord, però no hi entraré. Ara.

El problema més greu que ens suposarà a tots la privatizació dels serveis aeris és la manca de seguretat. Com és de suposar, volar implica un risc. Hi ha tota una maquinària al darrera, un equip de professionals altament qualificats, i uns equips de seguretat per si res falla.

Què implica la privatització? Per començar, que els enginyers aeronàutics asseguren que el procés de disseny i fabricació dels avions, ja no és el que era: hi ha menys control. En segon lloc, que un pilot que fa 3, 4 o 5 vols en un torn acaba fent un torn d'11 hores. Jo no sé a vosaltres, a mi em sembla una barbaritat. Un pilot cansat és un pilot perillós. En tercer lloc, No cal dir que amb les condicions laborals dels controladors aeris (deixant de banda el sou) no estan en la seva millor situació. Ja he sentit a masses dir que han patit ensurts que abans no tenien. Falten controladors aeris, però enlloc de formar-ne de nous, s'expremen els que hi ha. Si es posen pitjors condicions laborals a aquells que ens han de garantir la seguretat... fa angúnia.

Però sempre podrem pensar que si tenim un accident a l'aeroport, un mal aterratge, els bombers vindran a socòrrer-nos... Doncs, potser sí o potser no. I no ho faran per manca de ganes. Resulta que amb la privatització dels bombers i perquè deixen de ser agents públics no tenen la obligació de socórrer ni el deure del sacrifici... Això vol dir que ja no fan de bombers... sinó d'agents privats tipus Prosegur vestits de bombers! Les ganes les tenen, d'actuar, el sou és ridícul, però ells se senten bombers. No cal dir que és una professió de vocació. Però la cosa va més enllà. Tenen poc temps per a decidir, però si decideixen malament, per exemple, si per apagar un incendi a un avió fan malbé una part de l'aparell, l'aerolínia els pot denunciar i demanar que responguin personalment als jutjats pel cost de l'aparell amb els seus béns presents i futurs... Se t'han de treure les ganes de fer de bomber sense ser-ho.




El cas d'aquesta privatització no és més que una altra presa de pèl. I la mostra, de com ens el deixem prendre. I deu haver anat molt bé perquè ha exportat el sistema per privatitzar els controladors a Argentina. No sé si hauran cobrat per la patent.

Va ser una taula rodona amb uns ponents genials. Clars i impactants. Tots i cadascun. Espero que es puguin repetir experiències d'aquest estil i que a poc a poc la societat es conscienciï d'aquest problema. Al cap i a la fi és el nostre problema, doncs som els passatgers potencials i qui ha pagat fins ara per les instal·lacions i béns que ara es volen acabar de vendre.

Cal que tots comencem a enfocar bé contra què cal lluitar, deixem de barallar-nos amb qui tenim al costat per les engrunes. Centrem-nos en la lluita conjunta: volem el pa sencer! 


dissabte, 12 de novembre del 2011

DEMOCRÀCIA SEGRESTADA: La privatització d'AENA




Els controladors aeris són uns privilegiats!

La seguretat als aeroports ha millorat molt per evitar atemptats.

La privatització d'AENA abaratirà els vols.

Volar és molt segur, cada cop més.

AENA és deficitària, cal vendre-la.


Totes aquestes afirmacions es poden sentir al carrer. Jo mateixa n'havia dit unes quantes. Ara sé que cap és certa. Com pot ser que ho afirmés? Jo d'aeroports, aeronàutica, condicions laborals dels controladors... no en sabia res. Per què tenia feta una idea de tot això? Pels mitjans de comunicació. 

De totes aquestes afirmacions, l'única que em trontollava era la de la seguretat als aeroports. Com pot ser que et demanin el DNI i la targeta per entrar a la zona d'embarcament (el bitllet ni se'l miren quasi, i ho fa un senyor/a que no és ni agent públic) i, en canvi, quan agafes el vol només es miren (de veritat) el DNI?? Com es pot segrestar un avió amb unes pinces de les celles???

Doncs, resulta que aquest estiu, vaig assistir a una xerrada sobre la privatització d'AENA  (http://www.anticapitalistas.org/Videos-del-taller-sobre-la). Podia escollir entre moltes, però una companya em va recomanar aquesta perquè em va dir que hi havia un ponent molt potent i que potser no podria veure un altre cop. Així que hi vaig anar i... Mare meva!!! Em va obrir els ulls.


Els controladors aeris són uns privilegiats! Ho són perquè van fer una bon treball sindical en el seu moment. La seva feina té molta responsabilitat. I el més important, els van fer servir com a eina de distracció per a la resta de fets polítics i socials que tenien lloc en aquell moment. (Un bloc on ho explica mlt bé: http://burlasangrienta.wordpress.com/2011/10/20/la-crisis-de-los-controladores-aereos-2/). Ens els van posar a l'aparador perquè els ataquéssim i no ens preocupéssim d'altres retallades importants... I encara més, per inculcar-nos la idea que AENA era deficitària i que ja estava bé vendre-la. No tot ho van fer bé, és cert. Però no tenim ni idea de quins retalls/pressions/injustícies els van fer prèviament a la vaga. Com a treballadors, no hauríem d'atacar un col·lectiu en lluita, sinó recolzar-los. 

Jo sabia que a EEUU juguen amb la por de la gent per manipular-los, però no m'havia plantejat que a mi m'ho poguessin fer. Perquè consentim que ens toquin agents de seguretat privada? Tothom que ha volat deu haver patit o presenciat alguna situació absurda. A mi em va pitar el "trasto" del control i l'únic que portava metàl·lic era l'anella dels sostenidors! He vist agents registrar nens petits i m'ha semblat vergonyós... m'han fet posar els peus en aquests escànners de sabates sense ni explicar-me què eren. I mai m'he plantejat demanar el perquè. Per què? Perquè quan passo el control sóc jo la que té por. Em poso nerviosa per si em faran deixar alguna cosa, si em registraran la bossa i perdré el vol, si perquè em pita l'anella dels sostenidor em poden fer un registre amb el qual passi vergonya... per tant, el dia que arribin els escànners corporals... Què faré? Passar-hi sense queixar-me mentre algú que no és ni policia em vegi nua... Com pot ser? Com pot ser que no ens plantegem que abusen de nosaltres amb el tema de la seguretat? Quina seguretat ens pot donar un agent de seguretat privada davant d'una amenaça real de terrorisme? Si és real, no hi hauria d'haver agents de veritat fent tota aquesta tasca bé i amb criteri? 

I amb el tema econòmic, és evident que tenim un excés d'aeroports a l'estat. La pregunta és: què privatitzaran d'AENA? Els aeroports deficitaris, p. ex.? No! Els que sí que tenen ingressos. I quins ens quedarem com a públics per pagar amb els nostres impostos? Els deficitaris! Una altra vegada vendrem el patrimoni de l'estat a les grans corporacions per beneficiar les grans corporacions!

Per tot això, i per molt més, crec que ens hem d'informar d'aquests temes. I ara hi ha una bona oportunitat: el dimarts vinent, 15 de novembre, a les 7 de la tarda al Pati llimona, ATTAC Acordem organitza una taula rodona sobre la privatització AENA. No us la perdeu! Alguns dels ponents els he sentit personalment i és una oportunitat increïble per veure com la casta política, les grans corporacions i els mitjans de comunicació servils ens manipulen i ens fan anar per on volen.

Salut!


*******************Traducción al castellano ;-) ********************


Los controladores aéreos son unos privilegiados!

La seguridad en los aeropuertos ha mejorado mucho para evitar atentados.

La privatitzación de AENA abaratará los vuelos.

Volar es muy seguro, cada vez más.

AENA es deficitaria, hay que venderla.

Todas estas afirmaciones se pueden oir en la calle. Yo misma había dicho unas cuantas. Ahora sé que ninguna es cierta. Cómo puede ser que lo afirmara? Yo de aeropuertos, aeronáutica, condiciones laborales de los controladores ... no sabía nada. ¿Por qué tenía creada una idea de todo esto? Los medios de comunicación.

De todas estas afirmaciones, la única que me tambaleaba era la de la seguridad en los aeropuertos. ¿Cómo puede ser que te pidan el DNI y la tarjeta para entrar en la zona de embarque (el billete ni se lo miran casi, y lo hace un señor/a que no es ni agente público) y, en cambio, cuando coges el vuelo sólo se miran (de verdad) el DNI? Como se puede secuestrar un avión con unas pinzas de las cejas??

Pues resulta que este verano, asistí a una charla sobre la privatización de AENA (http://www.anticapitalistas.org/Videos-del-taller-sobre-la). Podía elegir entre muchas, pero una compañera me recomendó esta porque me dijo que había un ponente muy potente y que quizás no podría verlo de nuevo. Así que fui y. .. Madre mía! Me abrió los ojos.

Los controladores aéreos son unos privilegiados! Lo son porque hicieron un buen trabajo sindical en su momento. Su trabajo tiene mucha responsabilidad. Y lo más importante, los usaron como herramienta de distracción para el resto de hechos políticos y sociales que tenían lugar en aquel momento. (Un blog donde lo explica MLT bien: http://burlasangrienta.wordpress.com/2011/10/20/la-crisis-de-los-controladores-aereos-2/). Nos los pusieron en el escaparate para que los atacásemos y no nos preocupáramos de otros recortes importantes ... Y aún más, para inculcarnos la idea de que AENA era deficitaria y que ya estaba bien venderla. No todo lo hicieron bien, es cierto. Pero no tenemos ni idea de qué recortes/presiones/injusticias les hicieron previamente a la huelga. Como trabajadores, no deberíamos atacar un colectivo en lucha, sino apoyarlos.

Yo sabía que en EEUU juegan con el miedo de la gente para manipularlos, pero no me había planteado que a mí me lo pudieran hacer. Porque consentimos que nos toquen agentes de seguridad privada? Todo el que ha volado habrá sufrido o presenciado alguna situación absurda. A mí me pitó el "cacharro" del control y lo único que llevaba metálico era la anilla del sujetador! He visto agentes registrando niños pequeños y me ha parecido vergonzoso ... me han hecho poner los pies en estos escáneres de zapatos sin explicarme qué eran. Y nunca me he planteado pedir el porqué. ¿Por qué? Porque cuando paso el control soy yo la que tiene miedo. Me pongo nerviosa por si me harán dejar algo, si me registrarán la bolsa y perderé el vuelo, si porque me pita la anilla de sujetador me pueden hacer un registro con el que pase vergüenza ... por lo tanto, el día que lleguen los escáneres corporales ... ¿Qué haré? Pasar sin quejarme mientras alguien que no es ni policía me vea desnuda ... ¿Cómo puede ser? Cómo puede ser que no nos planteamos que abusan de nosotros con el tema de la seguridad? ¿Qué seguridad nos puede dar un agente de seguridad privada ante una amenaza real de terrorismo? Si es real, no debería haber agentes de verdad haciendo toda esta tarea bien y con criterio?

Y con el tema económico, es evidente que tenemos un exceso de aeropuertos en el estado. La pregunta es: ¿qué privatizarán de AENA? Los aeropuertos deficitarios, p. ej.? ¡No! Los que sí tienen ingresos. ¿Y qué nos quedaremos como públicos para pagar con nuestros impuestos? Los deficitarios! Otra vez venderemos el patrimonio del estado a las grandes corporaciones para beneficiar a las grandes corporaciones!

Por todo ello, y por mucho más, creo que debemos informar de estos temas. Y ahora hay una buena oportunidad: el próximo martes, 15 de noviembre, a las 7 de la tarde en el Patio limón, ATTAC Acordamos organiza una mesa redonda sobre la privatización AENA. No os la perdáis! Algunos de los ponentes los he oído personalmente y es una oportunidad increíble para ver cómo la casta política, las grandes corporaciones y los medios de comunicación serviles nos manipulan y nos hacen ir por donde quieren.
Salud!